Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest diménegue (dimenge) dins “La Provence”, edicion deis Aups. Per informacion, aquesta cronica comencèt, l’i a mai de vint e sèt ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca ! Cronica dau 11 de mai de 2025 en lenga nòsta per l’Agachaire
Dires de ninòi (1)
A tot ce qu’ai sonat « Dires ninòis », estent que de pichòt me lei
diguèron, podriáu l’i apondre mei dires de ninòi a ieu.
Lo pus vièlh que n’ai gardat memòria, èra d’un Nadau de la fin
des annadas quaranta, onte lo Paire Novè m’aviá aduch una
panoplia de pichòt fustier. L’i aviá tres ò quatre semblants d’otís
d’una inutilitat totala. De que volètz faire d’un sarret tot de bòsc,
jusqu’a sa lama ? N’i a just un que podiá servir : un pichòt
martèu, tot de fusta pereu. Mai de que anavo ben posquer
martelar amb aquò ? A l’epòca aviam un peis roge dins un bocau,
ganhat probable a una lotariá de la fèsta de Sant-Brancai… Me
rapèlo quand diguèro a mei gents qu’aqueste peisson, bota, èra
pas solide…
Ambé ma grand, anaviam sovent en cò des Teofili au Plan-des-
Ièras, dos vièlhs garçons sonats Pau e Maurici, que vivián ambé
sa sòrre, tanben demorada filha. Un jorn, l’un dei dos nos
venguet veire a l’ostau e me demandet : « Tu sais qui je suis
moi ? » Aquí m’encanhèro : me preniá per un tòti ò ben un niais ?
Coma se o sabiáu pas cu èra ! Adonc li fèro la sola respònsa que
semblava possibla : « Un santibèli a bon marcat !… ». Èra ben ce
que deviá èsser per me faire una demanda tant bestiassa… Me
rapèlo que s’estracet talament de se faire tractar ansin, qu’encar
un pauc se pissava dessús. Mai ieu compreniáu pas perqué…
(De seguir)
Jean Yves ROYER