Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest diménegue (dimenge) dins “La Provence”, edicion deis Aups. Per informacion, aquesta cronica comencèt, l’i a mai de vint e sèt ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca ! Cronica dau 18 de mai de 2025 en lenga nòsta per l’Agachaire
Dires de ninòi (2)
Un d’aquelei de mei dires de ninòi qu’ai jamai oblidat, es un que
m’èro fach cridar per ma maire. Èra en trin de me lavar, ambé lo
gant de teleta sabonat, come se fasiá a l’epòca, que rafrescaviam
après a l’aiga, avans de se rinçar. D’aqueu temps d’aquí, lo
monde se lavavon a la pila de la cosina, e èro pron grand lo
promier còp que veguèro una sala de banh. Aqueu jorn, en me
lavent, ma maire me metet de sabon dins l’uelh. Aquí m’escridèro
subran : « Capon de Bon Dieu !… ». Me semblava una reaccion
perfiechament adaptada a la situacion, dau biais que lei gents
que vesiáu a mon entorn aurián aguda a ma plaça. Mai fuguet pas
lo ponch de vista de ma maire que me mandet (en francés) que
faliá jamai dire aquò, qu’èra un gròs mot. Me lo tenguèro per dich.
Ei fòrça temps après que comprenguèro ce qu’aviá de grossier,
que la maja part dei gents que l’emplegavon o favon per maniera,
sensa s’ocupar de sa significacion. Es quand per Novè monsur
Matieu nos demandava, lòngtemps a l’avança, se coma cada
annada voliam que nos alestisse un capon, e que ben entendut
disiam de òc. Sachèro qu’un capon, es un jove gau qu’avián
crestat per que venguèsse gròs e gras, emai tendre e gostós. Mai
dire dau Bon Dieu qu’èra jamai qu’un crestat, èra pièger qu’una
injúria : un blasfèmi grèu, emai degun ne’n mesurèsse plus la
portada.
(De seguir)
Jean Yves ROYER
Coquin de Dieune !
Pauc de temps fa, Crestiana, escolana que segue lu cors de lenga a Niça Bòn-Viatge mi demandèt de que significava la paraula « Dieune ». Aquest mòt s’atròva en minga diccionari niçard e pura l’audèri mai d’un còup en la boca de mon paigran que de temps en quora l’emplegava. « Coquin de Dieune ! » que diía quora èra embilat. Pas jamai li demandèri la significacion d’aquò.
Aquí, questionat da Crestiana, anèri en la mieu bibliotèca en cerca d’aquest mòt esquasi despareissut de la memòria collectiva. Encara un còup es lo Tresor dòu Felibrige de Mistral que mi donèt la solucion. « Dieune » segon lo diccionari, es un nom masculin, un eufemisme que s’emplega en luec de dire « Dieu » en li blastèmas dont lo nom de dieu s’atròva, per exemple en l’expression « Tròn de Dieune ». Se lo delit de blastèma existe pas plus en França despí la Revolucion Francea (25 de setembre dau 1791), mon paigran non si seria encalat a n’en dire una de blastèma. Per ma part mi pensi qu’un « Coquin de Dieu » revirat en « Coquin de Dieune » deuguèt sotlajar mai d’un còup la sieu consciença, eu que s’embilava sovent e sovent per pas gran caua.
En li interjeccions dau meme tipe, l’occitan es ric en li manieras de s’afranquir dei blastèmas. Basta ajustar la negacion « pas », e vos dona l’expression « Coquin de pas Dieu » E vorguessiatz èstre segur de non blastemar porriatz sempre emplegar la dobla securitat : « Coquin de pas Dieune ! » e v’enanar directament en Paradís sensa passar per lo camin dau Purgatòri ò pèjor encara aqueu de l’infern.
NOS A(N) ESCRICH :
Jaume Pietri : Un « coquin de Dieu » pòu designar un enfant insofrible, un tròn de l’èr.
Ex: A un dròlle qu’es un vertadier coquin de Dieu.
Tant en francés coma en ancian occitan, un coquin èra una canalha, un gusàs, un capon. Aquò explica que, de còups, s’emplegue capon en plaça de coquin.
Lei mòts coquin e capon intran dins la composicion d’un fum d’expressions per exprimir la sospresa, l’urgéncia, la desolacion, lo desrèi.
EX: Capon (ò coquin) de sòrt, de gòi, de nom, etc.
Enfin, en provençau, s’utiliza un eufemisme de Dieu, « disque » ò « disqui »per lo provençau maritime.
EX: Coquin de disque! Capon de pas disque!
Jean Claude Puech : » coquin de pas disque ! » Aviáu ausit aquò dins la boca de Pessamessa.
en mentounasc avema : couquin de bòia, (le bourreau) ; couquin de tout’ u couqui…