Amics occitans, la cronica Ribon-Ribanha d’ancuei, titrada » Tambor « , v’es prepauada da Marie-do Maire, sòcia de l’IEO-06.
Asperam tanben lu vòstres escrichs per li cronicas futuri, que sigon racòntes dau passat ò dau quotidian, articles jornalistics, galejadas, poesias, cançons, scenetas de teatre, bandas dessenhadi…
a l’adreça : ribonribanha@yahoo.fr
« La garderem ribon-ribanha, nòsta rebèla lenga d’Òc !
Tambor
Tot l’an passat avèm festejat la fin de la « Gran Guèrra » .
Ieu mi remembri li istòrias que mi contava una cosina que sonavi « Nené ». Perqué aqueu nom ? Per ieu èra una maigrana, alora avii inventat un sobrenom.
Era naissuda en lo 1900 e contava totjorn de bèli istòrias de la sieu joinessa. Son paire Miquèu, èra lo màger de mon paigran ; l’ai pas conoissut , a plegat li parpèlas en lo 1936.
Tot lo jorn, Miquèu menava de cement au Pòrt, dins lo sieu tombarèu, tirat da un cavau que sonava : Tambor. Non sabi coma èra lo pel de Tambor (ò l’ai denembrat) mas l’imaginavi, blanc, ‘mé una lònga coa, una bèla criniera. Travalhavan toi lu jorns e finda lo diménegue. Miquèu volia ben au sieu cavau, anava crompar a la merçaria de bèlhs ribans per metre sus la criniera e la coa cada diménegue, cen qu’amusava totplen la sieu filha : en aquesta època lu òmes non anavan crompar de ribans !!
Miquèu e Tambor èran amics e passavan tota la setmana ensems.
Mas un jorn dau 1916 tot a cambiat. Miquèu es tornat una sera a maion triste e sensa parlar.
« Mas que t’arriba esto sera, va pas ben pà? » diguèt la sieu filha. Miqueu respondèt :
« Toi lu cavaus son estats riquisissionats per anar a la guèrra, deman Tambor partirà.
Aquela serada Miqueu non a finit la sieu sopa, non a begút lo gòto de vin, non a contat la sieua jornada, a ren dich. A plus parlat dau sieu Tambor ; mas de temps en temps lo sera, lo regard triste Miqueu diía :
« Va-ti saupre dont serà lo mieu Tambor ? »
Ieu escotavi, volii saupre se Tambor èra revengut de la guèrra….Avii totjorn esperança que l’istòria finissèsse ben…
Marie-Do Maire
Trovatz en quauqui regas una seguida a l’istòria de Tambor (exercici escrich dau cors de lenga) :
Un jorn, la guèrra finida, Tambor es revengut. Era maigre, avia tirat lu canons dins li tranchieras. Miquèu èra a la retirada, ma siguèt urós de si passejar ‘mé eu, qu’èra vièlh e non podia travalhar. Una bòna fin de vida ensems !
Marie-Do
Quauqui setmanas après la liberacion dau país, un jorn en fin de serada, un òme tot alassat, e mau arnascat arriba en cò de Iucho .Aquest baudo avia caminat tot lo jorn e tenia en man una còrda que tirava un cavau dau pèl mieg gris mieg blanc- ranço, tot estramassat finda eu…..Alora, Iucho emberlugat, s’esta un momenton labrat, pi s’avesina de la bèstia tancada…, regarja sota lo sieu menton se l’i a un pichin tròç de pèl negre….Ò que bònur ! Lo cavau avia d’efet aquest pèl negre ! Èra ben lo sieu Tambor revengut au sieu e maugrat lu eveniments afrós viscuts, lo cavau a soguinhat au sieu mèstre urós……😉
Carlòta
Un jòrn Tambor es retornat acompanhat de cinc cavaus que l’avian seguit e que faguèron la riquessa de Miquèu
Géraldo Clément
Quora Miquèu a plegat li parpèlas, a rajonch lo país dei pantais dont a retrovat lo sieu Tambor ! Totai doi son ben urós de si veire mai e de d’amont velhan sus d’aquelu qu’aiman fòrt per que viuguèsson urós e sensa ronha !!!!
Quiquí
Lo moment de partir es vengut, mas Miquèu non a posqut mandar Tambor a la guèrra. L’a destacat e lo cavau s’es enanat per camps e a retrovat la sieu libertat.
Françon
U cavallu dîto »Tamburu » se trovà inte de grosse difficoltae
in tempo da »Grande goaera ».
Ma u destinu vouéva che Tamburu trouvasse rifùggiu soutta
‘n ponte de pria, e intou moumento de trêgua ariêsciu aciapâ
unn-a fatourîa dounde trovà rifùggiu e ancha-se (scîbén) a
counpagnia d’ unn-a incantèvoule cavàlla.
Sciàlla u alêgro fin da istöia !
Nicolas AGNELLO (in Genovese)
Traduction en Français :
Le cheval dit »Tambour » pendant la Grand guerre (14/18),
se heurtait à de grandes difficultés. Mais le destin voulait
que Tambour trouvât refuge sous un pont de pierre et pendant
un moment de trêve, il réussit à atteindre une ferme ou il
trouva un refuge et aussi la compagnie d’une charmante
jument.
Tout est bien qui finit bien !
Que de nòu sus un sojorn a Bolzano :
Bolzano ò Bozen en alemand es une vila dau Tiròl Sud dins una valada entorada de còla cuberti de vinhas.
Bolzano faía partida de l’Imperi Austrio-Ongrès, es italiana despí la fin de la guerra 1915-1918. Si parla italian e alemand.
La vila medievala es d’arquitectura austriana, li carrieras an d’arcadas per si parar dau soleu perqué l’i fa pròpi caud l’estiu. Es la pòrta de Dolomitas.
Au musèu arqueologic si tròva « Otzi » l’òme de 5300 ans, momificat, congelat e desidratat, descurbèt lo 12 septembre dau 1991 a 3210 mètres d’autessa dau temps de la fònta importanta dau gel d’estiu. E tanben sonat Hibernatus en causa dau filme. Choaseta Clément
Tambour
Tout l’an passé nous avons fêté la fin de la « Grande Guerre ». Moi, je me rappelle les histoires que me racontait une cousine que j’appelais « Néné ». Pourquoi ce nom? Pour moi c’était ma grand mère, alors j’avais inventé un surnom. Elle était née en 1900 et racontais toujours de belles histoires de sa jeunesse. Son père, Michel était l’ainé de mon grand père, je ne l’ai pas connu, il est mort en 1936.
Tout le jour, Michel, amenait le ciment au port, dans son tombereau, tiré par un cheval qu’il appelait : Tambour. Je ne sais pas comment était le poil de Tambour (ou je l’ai oublié)mais je l’imaginais, blanc, avec une longue queue et une belle crinière.
Ils travaillaient tous les jours et aussi le dimanche, Michel qui aimait son cheval, allait acheter à la mercerie, de beaux rubans pour mettre sur la crinière et la queue chaque dimanche; ce qui amusait beaucoup sa fille : à cette époque les hommes n’allaient pas acheter des rubans. Michel et Tambour étaient amis, ils passaient toute la semaine ensemble.
Mais un jour de 1916 tout a changé. Michel est rentré un soir à la maison, triste et sans parler.
« Mais que t’arrive-t-il ce soir, ça ne va pas, Papa » dit sa fille.
Michel répondit :
« Tous les chevaux ont été réquisitionnés pour aller à la guerre, demain Tambour partira. »
Cette soirée Michel n’a pas fini sa soupe, il n’a pas bu le verre de vin, il n’a pas raconté sa journée, il n’a rien dit. Il n’a plus parlé, de Tambour; mais de temps en temps le soir, le regard triste Michel disait:
« Va savoir où sera mon Tambour »
Et , moi, j’écoutais, je voulais savoir si Tambour était revenu de la guerre….. J’avais toujours espoir que l’histoire finisse bien….