Amics occitans, la cronica Ribon-Ribanha d’ancuei, titrada « Una velha de Calènas», v’es prepauada da Jean Marc RABIER, sòci de l’IEO-06.
Asperam tanben lu vòstres escrichs per li cronicas futuri, que sigon racòntes dau passat ò dau quotidian, articles jornalistics, galejadas, poesias, cançons, scenetas de teatre, bandas dessenhadi…
a l’adreça : ribonribanha@yahoo.fr
« La garderem ribon-ribanha, nòsta rebèla lenga d’Òc !
Una velha de Calènas
Èra lo sèr dau 24 de decembre de 1920 dins un vilajòt en Cevenas. Començava a nevar… La familha s’aprèstava a sopar denant de s’enanar per la velhada de Calènas.
Èra un sopar simple, emb’una bòna sopa de tantiflas e quauqui castanhas grilhadi… Lo bòn past serà per l’endeman.
S’entendèt picar a la pòrta. Tòc ! tòc ! tòc ! « Entratz » diguèt lo paire.
Un òme vestit d’un grand mantèu nègre dintrèt. « Escusatz-me brave monde ! la nèu tomba fòrt. Lo pas es barrat. Pòdi pas contunhar lo mieu camin. Auriatz bessai un canton a la palhiera émb’un pauc de fen ò de palha per passar la nuech ? deman, partirai de bòn matin, a la poncha dau jorn ! »
« Òc ben, respondèt lo paire. Assetatz-vos embé nosautres per lo sopar ».
L’òme tombèt lo mantèu. Èra jove e bèu. Una cadiera èra vuèia.
De l’autre costat dau taulier, la Magdalena l’agachava embé d’uelhs badents. Una dei quatre filhas.
Lo sopar acabat, tot lo monde partiguèt per la velhada. En camin la Magdalena caminava a costat d’Abel (li dion ensinda l’òme de la nuech).
Li preguièras fachi e lu cants de benvenguda au Bambin cantats, toi s’en tornèron a maion.
Abel e Magdalena s’agachèron e se diguèron, sus l’intrada de l’ostau, bòna nuech d’una votz un pauc tremolanta. L’un montèt a la cambra e l’autre partiguèt per la granja.
L’endeman de matin, l’òme èra pas mai aquí. Magdalena n’en plorèt. Aqueu ivèrn foguèt lòng e frei e la nèu demorèt fins a la prima. Lo pas restèt barrat per un molon de setmanas.
Una matinada ensolelhada, l’òme piquèt a la pòrta.
L’òme èra tornat. Demandèt de veire lo paire e sus lo còup la man de Magdalena.
Aquela istòria si debanèt vertadièrament mai ò mens coma l’escrivi.
Magdalena èra ma tantagrand e Abel mon onclegrand ! Un miracle de Calènas, non ?
Jean Marc RABIER.
La vida es emplida de suspresas !
Gaug bòn Joan-Marc de lo nos tornar remembrar emb’au tieu cònte simple e tendre.
viva !
Joan-Pèire
Totjorn un plaser de legir Joan Marc, mas lu sieus escrichs son ben quists. E viva !
Mercé Joan Marc per aquest racònte. La plaça dau paure èra pas basta per faire bèu, l’ospitalitat faía part dei pràcticas dau cada jorn