Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest dissabta dins « La Provence », edicion deis Aups.
Per informacion, aquesta cronica comencèt, li a mai de tretze ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca !
Chronique pour ce samedi 11 septembre 2010 en lenga nòsta
La Boumiana
Per l’Agachaire
D’abòrd qu’encuei se duèrbon lei Jornadas dau Patrimòni, vaquí l’ocasion de vos donar una dei flors dau patrimòni culinari provençau : la boumiana.
Ben entendut, ne’n trovaretz tot plen de variantas. Jouveau la fai ambé de cebas fregidas blondas, puei de mitats de poms d’amor, d’alhet e de jovert chaplats, puei de tròç de merinjanas. A la fin, fai una ligason ambé de farina e de gruyère raspat, e borrotla tot per que fague una mena de saussa.
Dòna Chanot-Bullier chapla poms d’amor, merinjanas, cogordetas, un ò dos pebrons, sartaneja tot aquò, mete l’òli a la fin, e acaba « en samenant dessus un pau de froumage raspa. »
Ma grand aviá dos biais de faire. Lo promier, quand lo temps li mancava, començava de far revenir abòrd de cebas chapladas gròs dins l’òli d’oliva. Li apondiá puei, a tròç, de pebrons verds, puei de merinjanas, de cogordetas, e enfin de poms d’amor sensa lei granas. Tot aquò se borrontiava just un pauc, e metiá gis de fromatge. Mai quand aviá lo temps, fasiá fregir cada lieume a despart, e mesclava tot a la fin. Era ben melhor, tant freg coma caud ! E ne’n fasiam puei de bocaus per l’ivèrn.
Mai perqué li diam de boumiana ? Perqué aquelei lieumes son de totes colors, coma lei vièstits dei Boumianas fai pas gaire…