De diménegue, vos prepauam de retrovar li cronicas anciani de l’Agachaire e, per aüra, aqueli publicadi tra lo 2005 e lo 2008 dins « La Provence – Edicion deis Aups ». Vequí aquesta setmana una compilacion dei cronicas que pareissèron au mes de setembre dau 2005. Òsca !
S’es passat un 4 de setembre
Chronique du dimanche 4 septembre 2005 en lenga nòsta
Siam en 1562, au temps dei Guèrras de Religion. Sisteron es entre lei mans des protestants, e les catolics ne’n fan lo sèti.
Lo 4 de setembre, una fracha dins lo barri permete ais catolics de montar a l’assaut. Dau temps que les òmes se defendon coma pòdon, son lei fremas de Sisteron qu’assajon de tapar lo trauc ambé tot ce que li tomba sota lei mans : de tèrra, de fems, de lana, de fais… Tot l’i vai ! Cinc còps les catolics son rebutats, cinc còps tòrnon mai a l’assaut. Quand lei municions vènon a mancar, es una mèscla afrosa, còrs a còrs, que dura jusqu’à sèt oras dau sera. Fin finala, lei defensèires se retiron e les catolics aujon pas li partir a l’après.
Ara lei Sisteronencs espèron la nuech, que les tropas dormèsson. La pluèia s’ei messa a tombar, e plòu de còrdas. A miejanuech lo sinhau de la partença ei donat, e quatre milas personas s’escapon per lo pònt de la Bauma, que landon vèrs Sant-Geniès… E passa que t’ai vist !…
Lo jorn dau Chambri
Chronique du dimanche 11 septembre 2005 en lenga nòsta
Au calendier republican, siam encuei lo 25 de Fructidòr. Autrament dich ei lo jorn dau chambri (en francés « écrevisse »). Aquela bèstia, tant banala encara de mon temps coma a l’epòca de la Revolucion, me demando quand i a encuei de pichòts d’aicí que n’an agut vist de ses uelhs ? E parlo pas de n’aguer manjat, e encar mens pescat…
De pichòt, anaviam a pè pròchi d’un d’aqueles traucs d’aiga que i a dins lei rius, e que li disiam de fòrts. Lo pus pròchi èra lo Fòrt Valier, dins Beveron. Aviam demandat dos ò tres jorns avans un pauc de lèu (« mou ») au bochier, e l’aviam laissat pausar que sentèsse marrit. Preniam un pichon salabre (« épuisette »), d’aqueles que se vendián au Tabat, a costat dei fielats per agantar les parpalhons. Un pauc de fieu, un ferrat per nòsta pesca, lo gostar, e eriam partits.
Arribats au bòrd de l’aiga, estacaviam ambé nòste fieu un morcèu de lèu au fons de nòstei salabres, e i aviá plus que d’esperar que les chambris pitèsson. Entre temps jogaviam, gostaviam, regardaviam les cordoniers córrer sus l’aiga, parlaviam dei sèrps d’aiga que n’aviam paur, mai que vegueriam pas sovent… Coma que siegue, siam jamai tornats ambé lo ferrat vuege. Ara, dire que nòstei maires èron contentas de nòsta pesca, ne’n siáu pas tant segur… Mai, bota : aviam ben pres l’èr…
Sant Ferruou
Chronique du dimanche 18 septembre 2005 en lenga nòsta
Lo sant dau jorn, Ferruou ò Farruou (en francés « Ferréol ») es estat martirisat en 304 perqué, crestian, refusava de sacrificar ais idòlas (a la debuta, eriatz sant que coma aquò…).
Autre temps fuguet un sant fòrça popular en Provença. Sa glèisa marselhesa ei ben conoissuda, e se festejava pereu a Ongla. Mai sa pus granda fèsta dins la region èra aquela de Viens. Ailà, meissons fachas, totei lei segaires dau pè de la montanha de Lura, que s’èron logats en sòuca (còla de tres travalhaires) tot l’estiu per meissonar de la Provença bassa jusque dins son païs, a mesura que lo blat se madurava, èron totes presents. Fau dire que lo romavatgi a la capèla de Sant-Ferruou èra l’ocasion d’una granda fiera, onte lo monde venián de luenh. Nòstei meissoniers l’i avián fach una cançon onte se garçavon de totei les païs ont avián travalhat, e que lo refrin n’èra : « Venètz, joinessa, qu’anèm a Sant-Farruou ! »
Lei gents de Viens, elei, s’acontentavon de cantar un cantic provençau a son sant patron, que vaquí ne’n un tròç :
« I a setge siècles que fas flòri,
que Viena canta tei vertuts ;
ei dins sei barris, ditz l’istòria,
que per lo Crist as combatut.
Granda èra aquí ta renomada :
naissença illustra, bèus talents ;
e, capitani dins l’armada,
podiés marchar ‘mé lei valents.
Mai n’ères fièr – podián lo veire –
que de ton titre de crestian :
A ! fièrs ansin de nòstei crèires,
basta au jorn d’uei te semblessiam ! »
Lo jorn de la Castanha
Chronique du dimanche 25 septembre 2005 en lenga nòsta
Siam lo 3 de Vendemiaire dau calendier revolucionari, data qu’a chausit per celebrar la castanha. Ei lo jorn de demandar ais pichòts la devinalha autre temps ben conoissuda :
« – De qu’es aquò, de qu’es aquò ?
Ai grand paire,
ruda maire,
camisa negra
e blanc enfant… »
Ben entendut la respònsa ei : la castanha. L’i siatz ? Son paire ei lo castanhier, qu’es un aubre grand. Sa maire ei lo blòu (en francés « la bogue »), que l’apara e la tapa coma una maire fai per son enfant. Mai aquela maire es cuberta d’espinas coma sabètz, qu’es aquò que la rende ruda. La gruelha puei ei negra, ò quasi, que li fai la camisa. La castanha enfin, sota aquela camisa sorna, esconduda per aquela maire pelosa que vos ponhe, es aquel enfant blanquet tant doç… Nòstes avis èron de grands poètas !