Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest diménegue (dimenge) dins « La Provence », edicion deis Aups. Per informacion, aquesta cronica comencèt, l’i a mai de vint e tres ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca !
Cronica, dau 28 de febrier de 2021 en lenga nòsta per l’Agachaire
Sant Roman
Encuei, mon cartabèu me marca just que siam a la sant Roman. Mai coma de sants d’aqueu nom, la Glèisa ne’n còmpta au mens quatorge, a’n aqueste li an mes Roman de Condat, ò encara Roman dau Jurà, una region onte viviá au sègle V.
Ailà, un jorn li venguet de se faire ermitan, e s’enanet per òrta jusque que trobèsse un endrech ambé de bòna tèrra, d’aubres e de silenci. Ne’n rescontret un onte, en mai d’aquò, au mitan se quilhava un sapinàs, dei brancas tant espessas que podián vos aparar de la pluèia ! Ben entendut, pròchi raiava una fònt : ren de mielhs per se l’i establir. Coma aviá pres amb eu son lichet, emai de granas per samenar, posquet lèu (en mai de tot ce que recampava coma bagas e fruchas sauvatjas de tota mena) viure de sei recòrdas.
Aquí son fraire lo venguet retrobar, e ensems pregavon e vivián dau sieu. L’afaire anava talament ben qu’a son entorn establiron un convent au luec que se sonava Condat, e que li an mes puei Sant-Glaudi, lo fraire aguent lo sieu pròpri un pauc pus luenh. Mai tant lo Roman èra bravàs, tant son fraire èra reguèrgue. Adonc, de temps en autre fasián l’escambi : lei monges de Roman tornavon se disciplinar un pauc mielhs, aquelei de son fraire manjavon melhor e dormián mai, ce que li tornava la santat. Èra bòn per lo morau de totes, e la glòria de Dieu l’i aviá son còmpte…
Jean Yves ROYER