Aquí la segonda partida de la recerca de Reinat MATALOT e lu comentaris sieus.
En seguda d’aqueli descubèrtas, ai espelucat un autre obratge d’istòria : Histoire de France des origines à l’an 2000, editat per : Editions France-Loisirs, Tallandier 1998-2000.
Ne veicí quauques estrachs senhificatius.
Introduction (p.6) :
Depuis 20 siècles, la France se construit dans la douleur et la lumière …
Pecat que sigue pas estat ajustat : et dans le sang. Per quant a la « lutz » de França, sabèm de lònga de que mena nos esclaira.
… souvent expansionniste, elle a forgé son identité en puisant dans ses ressources propres …
E sobretot dins li ressorgas dei sieus vesins, per lo biais de l’apoderament dau territòri dei autres. Gaug encara que sigue mencionat la natura expansionista dei Francés. Un boan ponch.
…et l’on regarde encore aujourd’hui cette vieille terre de liberté…
Libertat ! avètz dich libertat ? Que mena de libertat ? Aquela dau mai foart, segur ! La libertat revista e corregida a la francimanda ! la libertat d’un poder autocrata qu’estofa tota temptativa « d’èstre » a-n-aquelu que si reconóisson pas dins lo sieu sistèma e pas mai dins li sieus originas. N’avèm d’exemples de citar aquí sus : l’article 2 de la Constitucion que denega l’existéncia dei parlars autres que lo francés, la refuda de ratificar l’encartament europenc dei lengas non oficiali, l’illegalizacion recenta de l’ensenhament d’aqueli lengas per immersion, refuda d’ajudar la premsa semaniera quora es pas d’expression francesa, eca….Li abusanças dau Conseu d’Estat e dau Conseu Constitucionau que fícan lo sieu nas en de relargs que lo pertòcan pas. La tiera es pas exaustiva, e parli de la lei Fillon.
Les origines de la Gaule (10,11 ) :
L’histoire de la Gaule débute il y a plus de 2700 ans dans la violence…
Aquí bensai li premícias anonciairitz d’un avenidor fosc ? L’afaire s’entamenava mau.
…les Celtes deviendront ainsi nos ancêtres…
La sansònha es conoissuda, l’ai mencionada a la començada d’aquel article : nos ancêtres les Gaulois. Lo problèma es que lu istorians d’una mena generala, « desnémbran » sempre la preséncia dei Ligurs arribats sus li noastri tèrras un millenari denant, ne va parier per lu Ibèrs e lu Armoricans.
++++
Adoncas aquelu pòbles en minga existéncia.
« ….L’unification du peuple gaulois est principalement linguistique. En effet si différentes langues sont utilisées, leurs racines proches du germain sont les mêmes…. »
Se si pòu dire que, partent de l’afondrament de l’empèri roman au s.Ven, una lenga comuna si va metre en plaça, cau precisar qu’aquela unitat lingüistica, enclausant totun quauqui particularitats deugudi ai originas desparrieri dei envaïdors (germaniqui au nòrd, mai latini au miegjorn) de Gàllia, si va tresmudar plan planin per arribar au s.Xen a un desseparament definitiu : lenga d’òc au miegjorn, lenga d’oïl a l’ubac. Aquò es pas notat dins lo comentari.
« L’unité politique entre l’ensemble de ces tribus n’existe pas et les Gaulois se font souvent la guerre. Cinq peuples prédominent : les Arvernes de la Gaule chevelue au centre, les Helvètes e l’est du Jura, les Eduens en Saône et Loire, les Sénons autour de la Seine et les Carnutes, maîtres de la Loire…. »
Podèm verificar que minga region de la futura Occitània es estada notada, cen qu’afortisse lo pauc d’influéncia de la civilizacion cèlta au noastre, afortiment sostengut per mantu istorians dau pòble d’òc. Se s’atròba verai que tre lo s.IVen, de tribús gallesi si venguèron estalar sus li ribas de Garona, aquela èrsa celtica sembla pas aver laissat de traças prefondi dau sieu passatge en país d’òc, l’influéncia cèlta fuguèt majament politica.
Des invasions à Clovis, 200-500 (p.16-17) :
« Clovis est le 1er roi de notre histoire nationale…. »
Explicatz-mi coma lu Francés poàdon renfortir una tala asenada ? En aquela temporada li èra pas ges de França, e lu Francs avían minga nocion de l’Estat (cf. pus aut l’Histoire fossilisée). Un torn de foarça que lu Francimands n’an lo secret.
« S’il est un guerrier impitoyable et cruel, il possède une intelligence politique évidente …. »
Malaisit de dire lo contrari. En mai d’aquò cauria ajustar : es sobredotat dins la rusa. La sieu estrategia per s’ensacar lo clergat dau sieu temps ne testimònia. Cau sotalinhar tanben qu’a-n- aquela epòca, la Glèia si laguiava pas tròup de mettre d’òli dins la sieu consciéncia quora si virava de si faire d’aligats per menar a tèrme li sieus tòcas. E la tòca d’aquela temporada fuguèt majament d’anientar l’arianisme, religion dei Visigòts, una eretgia qu’amenaçava lo poder esperitau de Roma, coma lo catarisme lo va amenaçar set sègles pus tardi.
« Avec ses 150.000 hommes, le Franc obtient rapidement des succès lors de batailles capitales comme Soissons, Tolbiac et Poitiers. Cette année-là (486), hormis la Provence et le bas- Languedoc, la Gaule est devenue un royaume franc…. »
Aquí, capèu sota ! Per un còup an dich una vertat, onestament es un fach tròup escars per non lo sotalinhar. Entravarà pas, tantotun, l’envaïment franc de Provença en lo 537.
« Mais la grande victoire du Franc est diplomatique et religieuse. En 496, en la cathédrale de Reims, Clovis se convertit au christianisme….Clovis devient l’élu du clergé gallo-roman. A ce titre, il peut hériter de la Romanie et prétendre aux titres et avantages de l’ancien Empire d’Occident…. »
E vequí lo noastre Clodovèu “bombardat“ emperaire d’Occident, ren qu’aquò ! Un baptisme en escambi dau poder, la crestianisacion en escambi de la lucha a moart contra l’arianisme e de la benediccion de passar au talh de l’espada toi aquelu gasta-sauça.
La France Mérovingienne, 511-754 (p.18,19) :
« A la mort de Clovis en 511, ses fils se partagent son royaume ….Les fils de Clovis, Thierry, Clodomir, Clotaire et Childebert se disputent les avantages du titre et l’exercice du pouvoir et bientôt démembrent les Etats de leur père. Encouragée par ces divisions, la Bretagne, l’Aquitaine et la Provence ( li doi futuri tèrras d’òc) ne reconnaissent plus l’autorité des Francs…. »
Cen qu’afortisse la non apertenéncia d’Occitània ai originas germaniqui de la França vertadiera, aquela de l’ubac
« Sigebert, l’héritier de Dagobert n’ayant pas réussi à poursuivre l’œuvre de son père, il faut attendre le règne de Ch.Martel. En 732, celui-ci obtient le titre de sauveur de la Chrétienté après avoir vaincu près de Poitiers une expédition lancée depuis l’Espagne par les Arabes d’Abd-al-Rahman…. »
Aquí una mesa au ponch s’atròba necessària. E lo 721, Òd , duc d’Aquitània, ven desliurar Tolosa assetjada per l’armada araba plaçada sota lo comandament d’El Samah, governador d’Espanha, sauvant per lo primier còup la crestiantat occidentala, lo El Samah es tuat dins la batèsta. Lo resson d’aquela victòria es grandàs tant dins lo mond musulman coma dins l’Occident crestian. Per un desenau d’annadas Aquitània es a la sosta dei incorregudas arabi e permete a la Gàllia crestiana de recobrar li sieu foarças. (Ren de tot aquò es notat dins l’istòria oficiala francimanda).
En lo 725, lo governador Ambesa li ven dins l’idèa d’atacar la Septimania (region que correspoande ancuèi au Lengadòc mediterranenc) e ne senhoreja li ciutats màgers : Nimes, Magalona, Agde, Besièrs, Carcassona. Mentretant, Òd d’Aquitània si bolega, fa esposar la sieu filha embe lo governador de Septimania e de Catalonha, Monozà, maridatge acompanhat d’un tractat d’aligança, cen que li lèva lo pensament d’un novel envaïment sus li sieus tèrras.
Lo problèma es qu’aquò desagrada mai que tot au governador d’Espanha, Abd el-Rahman. En lo 732, aqueu d’aquí anienta Monozà en Cerdanha, ataca Aquitània per lo ponent en passant per la Vasconia (la futura Euskadi). Laissem pas de caire que l’annada precedenta, lo Martel avia eu tanben atacat li tèrras aquitani. De fach, Òd d’Aquitània si va trobar assautat de doi caires, es batut dapé de Bordèus. L’armada musulmana compausada de Berbèrs arabizats e de Visigòts incorporats fracatja lo Peirigòrd, lo Peitau, la Santonha. L’abadia de Sant Alari de Peitius es abrandada. Òd demanda l’ajuda dei Francs. Lo Martel que temia l’arribada dei Arabes a Tors arrèsta lu envaïdors a Peitius en lo 732 ò 733, d’ont Abd el-Rhaman es tuat.
L’istòria es silenciosa aquí sus, coma es muta tanben sus la preséncia d’Òd a Peitius qu’ajudèt lo Martel en assautant li tropas musulmani sus lu sieus endarriers. Se mi trobatz un manuau oficiau de l’Educacion nationala qu’augue notat aquelu fachs, diguètz-lo mi lèu que lo legissi.
++++
Autra engana : lo Martel qu’èra pas foal, a ben sauput esplechar l’eveniment per ne traire lo benefici per eu solet. En realitat, l’armada musulmana ben que vencuda si repleguèt en Aquitània sensa èstre secutada de mai, e aquelu seca-doaças li estaran encara un boan pron d’annadas denant de s’en anar.
Mas lu trebolèris de la tèrra d’òc non s’aplàntan pas aquí. En lo 736, lo Martel ataca Borgonha e Provença per levar dau semenat lo principat independent dau duc Mauronte e plaça de pertot de comtes francs. Sus lo còup es la revòlta nacionala, a respièch de la presénçia insofribla dau Franc. La noblesa provençala recobra li plaças que li èran estadi raubadi, fa aligança embe Iosof, governador arabe de Septimania, ensin Mauronte torna faire cen que faguèt Òd d’Aquitània quauqui annadas avant. Coma lo di l’istorian, se lu Arabes son pas d’amics, son totun d’aligats. Entre doi maluras, vau melhor causir la mendre ! Ben segur qu’aquelu eveniments desagràdan foarça au Martel que rebeca per lo biais d’una encorreguda fouzejanta en lo 737, chapla lo poblacion d’Avinhon, assaja de s’apoderar de la Septimania e de Narbona, de bada, mas si venja en abrandant Besièrs, Agde, Magalona e Nimes. Lo revèrs de l’armada franca conòrta mai que jamai la revòlta de Provença, e coma lo Martel s’en soarte pas d’aquela pastissada, demanda d’ajuda ai Lombards, es l’envaïment tornar mai : Lu Francs dins la valada de Ròse, e lu Lombards que pàssan l’Aup e nos vènon desfondre Cimiés. Provença es devenguda un país arroïnat, es una marrida temporada per ela, caurà asperar lo 843 per veire espelir la revòlta de Fulcrad. Per clavar aqueu capítol calamitós pertocant lo Martel si devèm renembrar cen que escriuguèt l’istorian francés Augustin Thierry : » Le Charles Martel de nos histoires(….) fut le dévastateur, non le sauveur de l’Aquitaine et de la Provence…. »
« Respecté sur l’ensemble, il restaure le royaume franc et installe une nouvelle dynastie, les Carolingiens. Dès sa mort en 741, son fils Pépin de Bref fait de l’union du royaume sa priorité….Il se fait élire selon les lois ancestrales…. »(li leis franqui, mai que segur)
« En 754, pour asseoir le pouvoir de la dynastie, Pépin est sacré une deuxième fois par le pape Etienne II….aüra cars legeires, durbètz grands lu voastre uèlhs per legir cen que ven : << Il est désormais fait défense à tous sous peine d'interdit et d'excommunication, d'oser jamais choisir un roi issu d'un autre sang.>> Avec la royauté de « droit divin », Pépin devenu l’élu de Dieu, pouvait préparer l’ascension de son fils Charlemagne…. »
Aquí mai un exemple clar de l’entenduda entre lo temporau e l’esperitau ; la Glèia avia pas trastejat per faire creire que lo Pepin devenguèsse, miraclosament, l’amic de Dieu, ren qu’aquò ! En realitat, lo Franc fuguèt pas mai que l’elegit d’una Glèia que dins lu sègles avenidors si va apontelar sus aquela dinastia tota au sieu servici per mestrejar, ò assajar d’aquò faire, lu reiaumes d’Euròpa : Imperium mundi, en ficant lo sieu nas dins lu afaires dau temporau. Aquela eleccion « divenca » jugarà un ròtle màger e desastrós cinc sègles pus tardi dins lo debanament de la 2ª crosada contra li tèrras d’òc dau comte Ramon VII de Tolosa.
Reinat MATALOT (Seguirà…)
Per legir ENGANAS E MANCANÇAS DE L’ISTÒRIA DE FRANÇA (1) clicatz aquí.