Amics occitans, la cronica Ribon-Ribanha d’ancuei, titrada « Censura », v’es prepauada da Magali BIZOT-DARGENT. V’auguram una pròpi bòna rentrada e asperam despacients lu vòstres escrichs tanben per de cronicas futuri, que per lo moment debutam pron desprovists ribon-ribanha,
a l’adreça : ribonribanha@yahoo.fr
« La garderem ribon-ribanha, nòsta rebèla lenga d’Òc ! »
Censura
Lo 20 de decembre de 2010, jorn qu’auriáu poscut venir un escrivan…. interessant !
« Non, siam desolats, mai podem pas publicar lo vòstre tèxte ! Es fòrça ben fach, ben escrich, ben construch, la lenga n’es richa e tras que bèla, la tenor morala e litterària n’es remirabla*… Mai lo contengut politic sota jacent n’es conotat francament a senèstra e podem pas, apolitic e neutre que siam, lo publicar ! »
Enfin siáu censurada ! Enfin siáu subversiva ! Enfin sòrti de la massa proteifòrma deis escrivans tutu-panpan e localists per venir una polemista contestada e donc reconeissuda! Es lo primier còp que m’arriba ! Ne’n siáu fièra e urosa ! Petanta de fièrtat e de bonur, vaudriá mièlhs dire ! E vesi ja mon nom enfin coneigut, s’estalar dins lei jornaus d’escandale, dubèrts per lo bèu primier còp a la paraula occitana contestaira ! Siáu censurada ! Siáu un autor maudich ! Pòdi me laissar anar ai turpitudas, a l’aissent, ai drògas lei mai enebidas e defonçantas, que siáu un escrivan au ban de la societat ! Un maudich ! Un reprovat ! Un faidit ! Un qu’a definitivament pus ren de pèrdre ! Un qu’esglaira, mai qu’atrai irresistiblament, que pivela, qu’emmasca de son aurà negra enebrianta ! Ara tot m’es permés, ai sautat lo pas. Dei salons literaris, qu’ai pas encara agut l’escasença de conèisser lo fau aprecisar pasmens, d’una envolada demoniaca perfiecha, que per lo saut de l’angi faudrà repassar meis alas sentent a ratapenada mai qu’a colomba canda, cabussi directament dins l’infern dei librariás, aterrissent ambé gràcia e replegant sensualament meis alas de nuech sus lei laissas sulfurosas dei bibliotècas enebidas. Vau beneficiar subran d’una publicitat under ground dei bèlas ! Enfin la glòria, enfin la celebritat, e pas manco postuma ! Òsca per la censura ! Viva Anastasia, divessa desinibitòria! Mercé ! Mercé ! Tres còps mercé !
M’an decensurada ! An acceptat de publicar mon manescrichon, ambé d’excusas ! Lei capons ! Leis enfoirats ! Mèrda ! Mèrda ! Tres còps mèrda ! La celebritat, la glòria, lo panteon ! Enfugits ! Pus ren de possible ! Siáu de retorn, la musa passida sota lo braç, la pluma en bèrna, dins lo monde estrech, gris e arnat deis escrivans desconeguts, simplament perqué desconeguts, e pas manco brimats, pas manco sulfurós, pas manco interessants !
Una nuech ! Siáu demorada censurada una nuech, coma volètz bastir una reputacion sus aquò ? Sus de basis tant primas, tant trantalhantas, tant mistolinas, tant movadissas ! Ieu que me vesiáu la Marquiseta Sada dau sègle XXIen ! Ieu que me cresiáu la Salmana Rushdia d’Occitania. Ieu que me sentiáu lo Victor sus son rocàs freg, battut dei vents oceanics descadenats li esculptant per la posteritat la coifadura romantica, poetica, e just çò que fau negligida per erotisar l’atmosfèra… Non pas Gelu, lo nòstre de Victor, mai lo romantic, lo polemic, lo revoutat Hugo, l’exilat de l’emperi bastard, aviátz fach la tria despervautrei, esperi. E Verlaine, e Baudelaire, e Rimbaud, E…gon Schiele, mei fraires d’una nuech ! Li èri quasi, ambé vautrei, vòstra pariera, vòstra egala ! Adieu paratge ! Adieu baraca ! Adieu !
Adieu, vedèus, vacas, pòrcs, coadas… Enfugida ma censura, perdut mon viatic, envolat mon escapulari, soleta, abandonada, sensa lo mendre visat, lo mendre sauva-conduch per la renomada, pecaireta, sadola de tafanhon, gonfla d’amarum, enviscada, negada de negrum, me’n tòrni a l’anonimat qu’ameriti, ieu, paura escrivana laboriosa, l’anonimat qu’ai jamai quitat fin finala, esto monde dau sensa-nom neblós, imprecís, fosc, tèbe, emai caud que i siam a molons de lo rescaufar de sospirs prefons, univers depersonalisat e rassegurant pasmens, que lo coneissi tant ben!
Adieu, vedèus, vacas, pòrcs, coadas… Ai, mercé vautrei leis editors que m’avètz fach crèire un jorneton qu’èri un personatge digne de censura ! Mercé de m’aguer fach tastar la glòria fugidissa, de m’aguer fach miralhejar lo camin luminós, la via de la lutz sorna. Mercé de m’aguer fach mesurar la fonsor de mon inutilitat !
Es que de uei, lo còr flapi, lo còrs anequelit, mai lei cervèlas boostadas, amoladas de lanha, de revòuta e de langui, qu’arremarqui que dins escrivan, i a escri de tot segur, mai i a subretot van ! E me senti ben vana, pichotona, inutila, cròsa, vueja…
Li ai fach un raset, a la glòria, aqueste còp ! L’aviáu en fach jamai tant costejada, tant frustada la salòpa desdenhosa ! Lo raset que vendrà, tant serà lo bòn ! Li raubarài lei atributs, li conquistarai la cocarda, leis aglans e la ficèla, li prendrai tot çò qu’estala entre sei banas afieladas a la celebritat temptarèla ! La fortuna a qu’un peu, lo largarai pus ; pesolh e lenda, sangsuga, arapeda virtuala me farai ! Coratge ! Li siáu quasi, la censura venenta serà decisiva, serà vertadiera, ferma e definitiva e me durbirà lo camin embartassat, lei pòrta ferrolhadas fins qu’a uei dei mondes literaris nirvanescs tant pantaiats !
Encara un esfòrç, encara de politica assumida, encara una briga d’irreveréncia e un peçug d’insoléncia, encara un brison mai de provòc, un esposc de trash, una traça de pornografia soft, qu’aquò se mesura au micrograma pres, un ren de decadéncia eleganta, una bòna lesca de viscut sanhós e li acostarai au reiaume sorn, au reiaume tant esperat deis escrivans negres, deis artistes maudichs, satanisats, encatanats, divinisats !
Me farai fina, quand aurai mai una escasença, me farai prima, dintrarai lo ventre, m’esquicharai lei budèus, me retendrai lo buf, lo farai plat lo ventre, emai cròs, qu’ara son de mòda lei filhas cròsas, leis esqueletas ambulatòris…Un raset mai a la glòria… Lo raset màger ! Lo raset vencèire ! Lo raset que tua ! E capitarai ! A ieu la censura ! L’Index ! L’interdiccion ! Lo pilon ! L’autodafe benlèu, ambé l’astre maxi, l’astre d’aquelei que son nascuts un dimenche ! Li descrocarai lei doeis aurelhas e la coa a la bèstia ! Vòli dire aurai enfin leis aurelhas dau public e lo chichibeli de la renomada ! Enfin !
Magali BIZOT-DARGENT