Amics occitans, la cronica Ribon-Ribanha d’ancuei, titrada « Corona e Coronat », v’es prepauada da Terèsa CANET, contairitz e poetessa originària dau Cantal dont s’està. Obtenguèt lo prèmi Pau Froment en lo1983. Escriu dins un lengadocian septentrional que s’espandisse dins lo sud dau Cantal. Asperam tanben lu vòstres escrichs per li cronicas futuri, que sigon racòntes dau passat ò dau quotidian, articles jornalistics, galejadas, poesias, cançons, scenetas de teatre, bandas dessenhadi…


a l’adreça : ribonribanha@yahoo.fr

« La garderem ribon-ribanha, nòsta rebèla lenga d’Òc ! »

La Corona e lo Coronat

L’umanitat aviá eritat de la Paraula e de la Natura. La Paraula èra un fotrau de privilègi, unique e plan particulièr tombat dins la natura de l’umanitat. Mès l’umanitat n’èra pas la part unica de la Natura. La Natura èra a l’encòp lo dedins e lo defòra de tot ésser uman, de tot ésser viu que siasque bestiòta o erbeta, orsa o baobab sans comptar l’èr, l’aiga, la tèrra e tot lo demai.

Alèra caliá que tot aquò s’endivinèssa.

Mès l’umanitat n’aviá pas pron amb aquel fotrau de privilègi de la Paraula, sap pas s’endurar. Alèra es anada gratar, cinar, d’aicí d’alai a l’azard per se divertir. A la fin de far a destrantolhat lo viu conhat pertot dins la Natura, a desrevelhat una bestiona belcòp pus pichona qu’un gran de sau fina . L’a nomada Corona e la bestiona que coneis la fòrça de la Natura que li áun donada e aquela de la Paraula que n’a pas, a comprés çò que li demorava a far .

« M’áun donat per nom Corona e ben la portarai la corona sus tot lor empèri del levant al ponent, ai la fòrça de la Natura amb ieu, vau anar quèrre aquela de la Paraula decont se tròba , serai lor fotrau de reinatàs Coronat! M’áun sonat, e ben soi aquí !».

Es atau que la bestiona, per raubar la Paraula es en tren de s’establir dins las coradas de l’umanitat que son la poderosa mecanica bufatièra encargada de fabricar la Paraula amb l’èr de la Natura e lo vent de l’èime .

Quau sap, benlèu qu’endacòm entre lo ponent e lo levant, bufa enquèra lo vent de l’èime e que lo tornarem trobar ?

Terèsa Canet

Nos an escrich :

Françon Dalbera : Es ver que l’òme a vorgut desturbar la natura, jugar a la masca .

Andrieu ABBE : Osca la poetessa mai mèfi lo corona es pas una bestiona Saludaràs Jaume.. si siam pus vists dempuei qu’era vengut a Rocabruna me Saissi
M’agradarié de lo (e vos) rescontrar andrieu

Jaume PIETRI : Aici quauquei nòtas tras qu’incompletas sus leis escrivans de parlar lengadocian septentrionau dau Cantau:

— lo mai coneigut :Arsène VERNEMOUZE (1850-1910) (cf wikipedia) majorau dau Felibri(t)ge, autor dau famós « Flour de brousso » publicat en 1895 que l’ IEO a editat en grafia classica dins sa colleccion « ATOTS » en 1981 (« Flor de brossa » ,fleur de bruyère).

— Fèliç DAVAL ,nascut en 1948 que fuguèt ensenhaire emai professor d’occitan au licèu d’ Orlhac (Aurillac).Participèt a la creacion de la calandreta d’ Orlhac. Citi ren qu’una de seis òbras que fuguèt ben aculhida , »Los fraisses èran tombats », « les frênes étaient tombés », (ATOTS IEO 1981.. (cf Wikipedia).

— Teresa CANET nasquèt en 1953.Fuguèt mestressa d’escòla.
Vaquí per uei. Bessai que la pontannada d’abans lo Covid19 serà batejada un jorn de « belle époque » .De veire… Amistats ,Jaume.

Corona et Coronat

L’humanité avait hérité de la Parole et de la Nature. La Parole était un énorme privilège, unique et bien particulier tombé dans la nature de l’humanité. Mais l’humanité n’était pas la partie unique de la Nature. La Nature était à la fois l’intérieur et l’extérieur de tout être humain, de tout être vivant que ce soit une bestiole ou une petite herbe, une ourse ou un baobab, sans oublier l’air, l’eau, la terre et tout le reste.

Alors il fallait que tout cela s’accordât.

Mais l’humanité n’avait pas assez avec cet énorme privilège de la Parole, elle n’était jamais satisfaite. Alors elle est allée gratter, chercher, deci-delà au hasard pour se divertir. Au bout du compte, elle a détraqué le vivant fixé partout dans la Nature, elle a réveillé une bestiole beaucoup plus petite qu’un grain de sel fin. Elle l’a appelée Corona et la bestiole qui connaît la force que la Nature lui a donnée et celle que la Parole n’a pas, a compris ce qui lui restait à faire.

« On m’a donné comme nom Corona et bien je la porterai la couronne sur tout leur empire du levant au couchant, j’ai la force de la Nature avec moi, je vais aller chercher celle de la Parole où elle se trouve, je serai le fichu méchant roi Coronat ! Ils m’ont appelé, et bien je suis là ! »

C’est ainsi que la bestiole, pour dérober la Parole est en train de s’établir dans les entrailles de l’humanité qui sont la puissante mécanique du souffle chargée de fabriquer la Parole avec l’air de la Nature et le vent de la sagesse.

Qui sait, peut-être qu’ailleurs entre le couchant et le levant, souffle encore le vent de la sagesse et que nous la retrouverons ?

Thérèse CANET est une conteuse et poétesse du Cantal où elle habite. Elle a obtenu le prestigieux prix Paul Froment en 1983 et écrit en languedocien septentrional qui s’étend jusqu’au sud du Cantal.

Adaptation au français de Joan-Pèire Baquié et Jaume Pietri

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *