fraise11.jpg

Amics occitans, la cronica Ribon-Ribanha d’ancuei, titrada « Rescòntre ai Sarrasin. », v’es prepauada da Joan-Pèire BAQUIÉ, president onorari de l’IEO-06.

Asperam tanben lu vòstres escrichs per li cronicas futuri, que sigon racòntes dau passat ò dau quotidian, articles jornalistics, galejadas, poesias, cançons, scenetas de teatre, bandas dessenhadi…


a l’adreça : ribonribanha@yahoo.fr
« La garderem ribon-ribanha, nòsta rebèla lenga d’Òc ! »

Rescòntre ai Sarrasin.

Aqueu jorn d’aquí, lu mieus pas mi menèron fins ai Sarrasin (1374 m.) vilar lo mai aut au sobran dau Frise (1) e encara poblat embé de gents que l’i vivon a l’annada embé familha, un ò doi cans, galinas, conius e quauqui vacas.

Aquí rescontrèri un òme que « charvava » lu fraises emb’un « poret ».
L’operacion consiste a poar (talhar) li brancas de l’aubre emb’una poiera a la fin de l’estiu.

fraise11.jpg
un òme « charvava » (poava) lu fraises emb’un « poret ».

– Siáu pròpi content de veire encara « charvar » lu fraises, aquò si fa pas plus gaire, que li diguèri. Dins la mieu enfança toi lu fraises èran « charvats »
– Lo fau cada doi ans, doni la fuelha ai vacas e ai conius. Senon lu fraises fan d’ombra a l’èrba. Après cau « esbrolar » (1) la fuelha e la doni au bestiame. Aquí èra una tradicion, mas a tendença a si perdre. Doni li brancas ai conius que ne’n roian la pèu per si frustar li dents. Li brancas, un còup sechi siervon a accendre lo fuec.
– E l’icendre ?
– L’icendre servia a colar bugada. Sabètz ren si perdia a passat temps. Eravam d’ecologistas sensa lo saupre.
– Vos pòdi fotografiar ?
– Fètz, s’aquò vos agrada !
– « Ar veire », vos laissi travalhar que l’ora s’avança !

Dètz minutas après, veguèri de luenh lo fraise dau nòstre òme, pelat, nud coma un verp. L’òme calèt de l’aubre en s’ajudant de tròç de brancas laissadi estòbles de part e d’autre dau fraise, coma lu escalons d’un escarasson. Lo rescòntre siguèt bèu, lu escambis numerós, tot en occitan dei valadas d’Itàlia, lo present (3) que mi faguèt en son temps mon paigran : Parsé.

fraisse21.jpg
Fraisses « charvats » (poats) que semblan d’escarassons

(1) Dins la val Grana, comuna dau Borgat (Monterosso Grana en italian)
(2) Desmamar li fuelhas de la branca. Aquesta operacion èra facha dins lo temps per lu pichoi que trovavan matèria de juec a n’aquest travalh.
(3) Cf : La lenga per present JP BAQUIÉ édicions IEO-06

Joan-Pèire BAQUIÉ lo 27 d’avost dau 2020

NOS AN ESCRICH :

Maryse Giacchero Votre récit est superbe👏👏👏
J’ai ressenti toute la convivialité et l’amour du travail agricole des gens du Val Grana oú j’ai passé mes vacances Monterosso osés.

Joan Pèire : Maryse Giacchero Vos aremercii per lu vòstres compliments. Mi plas parlar en occitan de la val Grana emb’ai gents .

Jean-Jacques Murat : a passat temps ren se degalhava; lo Grand (éra ansin que li disiam a un dei darniers paisans de Velaurs; « paisan » un titòl que l’agradava fòrça) nos contèt que d’invèrn se donavan vacas lei brondas d’oliviers per lei norrir.

Elisa Amedeo : ♥️

Irene Ulli : Mi hai fatto venire in mente tanti ricordi!! Con mia nonna e Maddalena a raccogliere le foglie dei frassini per i conigli. Ciao buona giornata.

Joan Pèire : Ora nessuno fa piu questo lavoro in Monterosso Grana soltanto alcune persone dalla parte del Frise.

Marierose Mrl :

via GIPHY

fraisse31.jpg
filanha de fraisses non encara poats

Rencontre aux « Sarrasin ».

Mes pas, ce jour là, me menèrent jusqu’aux « Sarrasin » (1374 m.) hameau le plus haut au-dessus du Frise (1) et encore habité à l’année par quelques familles, leurs chiens, poules, lapins et quelques vaches.

Là-haut je rencontrai un homme qui coupait les branches des frênes avec une serpe.

– Je suis vraiment content de voir tailler les frênes, cela ne se fait plus guère, lui dis-je. Dans mon enfance tous les frênes étaient taillés ainsi.
– Je le fais chaque deux ans, je donne les feuilles aux vaches et aux lapins. Sinon les frênes font de l’ombre à l’herbe. Après il faut détacher les feuilles des branches et je les donne aux animaux. Ici c’était une tradition qui a tendance à se perdre. Je donne les branches aux lapins qui en rongent l’écorce pour user leurs dents. Les branches une fois sèches servent de petit bois pour allumer le feu.
– Et les cendres ?
– Les cendres servaient à faire la lessive. Vous savez, à l’époque, rien n’était perdu. Nous étions des écologistes sans le savoir.
– Je peux vous photographier ?
– Faites donc, si cela vous agrée !
– « Au revoir », je vous laisse à votre travail, le temps passe si vite !

Dix minutes plus tard, je vis de loin le frêne en question, pelé, nu comme un ver de terre. L’homme descendit de l’arbre en s’aidant des moignons de branches laissés exprès de part et d’autre du frêne, comme les barreaux d’un échalas. La rencontre fut belle, les échanges nombreux, tout en occitan des vallées d’Italie, le cadeau (3) que me fit à l’époque mon grand-père : Parsé.

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *