Coma promés aquí la version niçarda de Rosalinda que devem a DLM, brigasc qu’escriu finda en niçard… Mercí totplen encara per la sieu participacion a la vida dau site. Aquò donèsse d’ideas en d’autres…

ROSALINDA

Un viatge li èra ‘na filheta, avía cinc ò sièis ans pas mai, e èra totplèn belinòta e braveta embai sieus parents. Li diíon Rosalinda. Lu parents n’èran fòls. Encara que siguèsse totplen gentila emb elu, n’èran malurós lu parents, qu’un bèu jorn, s’èra messa a refudar, de jorn en jorn, de past en past, de manjar la bòna sopa que li faia sa maire expressi per ela. Cada past faia un esclandre ; basta sa mamà ò son papà li portavan en boca lo culher plen de bòna sopa, Rosalinda si metia a sarrar li sieu pichini labras e a virar la tèsta de drecha a seneca, de seneca a drecha, de maniera a empedir aqueu que la volia far manjar de li far durbir per fòrça la sieu pichina boca e de s’engolir lo culher de sopa.

Son paire e sa maire si desperavan, e la pichona si faia sempre pus maigra, sempre pus debla, qu’a la fin, sabetz, era pròpi sensa muscle : basta pèu e òs !

Per provar de li far venir lo fam, lu sieus parents la s’estirassavan souventi fes en riba de mar ; la faion caminar d’en Magnan fin d’amont en Rauba Capèu qu’o sabetz, es un pòst dont bofa totjorn lo vent. E quora, de sera, si recampavan, avion totjorn l’esperança que l’enfant auria agut grand fam e qu’auria manjat. Mas subla ! Lo sera, manjava pí ren parier.

Un bèu jorn qu’arribavan n’aqueu pòst, lo vent bofava fòrt, ‘mé de li ràfegas fòrti que li gents si devion tenir clinadi per li poder resistre. E Rosalinda, mesquineta, èra fòrça excitada e contenta qu’aquela promenada li plasia totplen. Regajava la mar. Una mar marrida embai sieus marrons auts que venion batre embé fòrça li ròcas dau sotran. Au luenh, li si podia veire quauqui tartanas qu’estentavan d’anar de l’òrsa per si poder arecampar au pòrt. Emb’aqueli escumas que la blanqueavan, aquela mar semblava parier coma lo ciel que fa pan.

Son paire li estrenhia ben la sieu pichina maneta, mas pí ela, qu’èra tant contenta, vai-ti saupre com’a fach, mas a fugit l’estrencha per poder s’apròchar e gòdre pus ben lo panorama. E alora es en aqueu moment, qu’una ventada mai gròssa que li autri a petat e com’aquò Rosalinda, en un lamp, s’es retrovada en l’ària coma se siguèsse estada una palha. Alora s’es messa a bramar :
« Papà, mamà ! ieu m’envòli, ajudatz-mi ! ajudatz-mi ! »

Son paire e sa maire finda elu bramavan :
« Ò Rosalinda ! Mas que fas en l’ària ? Cala, cala ! »
Segur que podion bramar tant que volion, es pas aquò que l’auria fach calar avau, e au contrari s’aluenchava totjorn mai. Li gents s’èran amolonadi entorn ai parents, e cadun diía la sieua. Quauqu’uns provavan ben d’apaisar lu malurós, mas vai que, coma si siguèsse poscut apaisar lo chacrin d’aquelu que veion, impotents, lo sieu enfant desparèisser dins lo ciel ? D’autres ponchavan lo det vers aqueu ponch pichin pichin que s’aluenchava a l’autessa dei neblas.

Èra pròpi un gròs malur, un escaufestre !
Son paire e sa maire èran pròpi destruchs, necs, mortificats, e podion manco pus dire un mòt solet. Un si faia lo repròch de li aver laissat escapar la sieu pichina man, l’autra de non èstre mai estacha bòna a li faire de cauas bòni per lo manjar e que li aurion fach venir l’apetit.

E Rosalinda, ela, mesquineta, laugiera coma èra, si faia totjorn pus en aut. S’enauçava, s’enauçava, s’enauçava. Au bot d’un moment, èra talament auta que manco lu aucèus la si podion assegre. L’ària li mancava, e alora s’es pí esvanida. Mas finda esvanida, continuava totjorn lo sieu viatge…
Enavau, li èra la mar, totjorn la mar, torna la mar, sempre aquesta mar….

E alora, – s’èra passat pí una jornada – lo vent que bofava totjorn, a man a man, s’es fach pus caud. E enavau, li èra pus la mar. Non, li èra la tèrra ferma. E après encara un bèu moment, volava sus d’una forest. Èra una granda forest densa que non s’en veia pus la fin. Lo vent aüra començava a molar, e Rosalinda, ela, començava a calar plan planin.

Aqueu vent que la portava aüra, èra lo vent d’en Àfrica. Aquela pí ! Rosalinda èra estada portada fin d’avau en Àfrica !

Lo vent la volia ofrir a un sieu amic, lo rei d’una tribú de sauvatges…
Alora es com’aquò que tot adaise, Rosalinda s’es trovada pauvada per tèrra dau vent, bèl en mitan dau país dei sauvatges, mentre dormia totjorn. E lu sauvatges, elu, regajavan bèl estonats aquela fachenda.
Un còup en tèrra, Rosalinda si drevilhèt. Durbèt lu uelhs e veguèt tot’ aqueli caras tenchi que l’entoravan. Quauqu’uns avion lo morre plen de pintura, d’autres avion lu dents apontats, d’autres – esquasi toi, vetz – èran totnuds. Ela, èra talament sorpresa e espaventada que non podia manco plorar. Si pensava ai sieus, e si remembrava de quora lo vent la s’èra pilhada.

Es alora qu’un òme es arribat. Era un òme pançut, e negre coma un carbonier. Vestit d’una maniera de còta facha de pèu de pantera, ensems a una capa pariera, en tèsta, portava una corrona d’òr. Alora s’es afaciat de la pichona, l’a achapada d’una man e l’a auçada en l’ària. Èra eu lo rei dau país, en cu lo vent avia vorgut somorre l’enfant. Alora lo rei li a fach com’aquò :
« Mas cen qu’es qu’aquel aucèu desplumat que m’a somost lo mieu amic lo vent ? »

E pí a regarjat pus ben l’enfant, e alora s’es pí rendut conte qu’èra pas, non, un aucèu sensa pluma. Mas èra ben una pichona da la pèu blanca, e qu’èra maigra que non sai. Es alora que siguèt pilhat de compassion. La si pilhèt a braç, e ben atent de non la rompre, la portèt dins lo sieu cal dont la pauvèt sus d’una palhassa. E aquí a començat de li far de demandas :
« E cu èra ? E de dont venia ? E se avia de parents ? E coma anava qu’èra maigrolina ensinda ? E perqué lo vent la s’èra deraubada ?… »

E com’aquò au bot d’un moment Rosalinda començava a s’estar un pauc mai en confiança, e ensinda faia respòsta au rei : alora li a dich que si sonava Rosalinda, qu’estaia ben luenh, pròpi de l’autre costat de la mar, en una bela ciutat que li dion Niça. Li a dich finda que lu sieus parents li volion fòrça ben, e que se faia de marrit sang per elu que sensa dúbit en aquest’ora serion aneantits da la desperacion per colpa dau brut ventàs. Li a finda cuntat coma es qu’un bèu jorn – mas sensa tròup n’en saupre lo perqué – s’èra dechisa de quitar de manjar. Èra despí d’aqueu jorn maledet qu’avia començat a demaigrir, cen que faia tornar en borica lu sieus paures parents, que la portavan a promenar en riba de mar per li far montar lo fam, e patin cofin…que tot aquò lo sabetz que l’avèm ja dich. Bòn, anem a la fin !

Lo rei avia laissat s’esfogar d’arè (?) la pichona, sensa li talhar l’alen. Mas un còup qu’avía agut finit, sensa pí ren de gaubi, li avia fach com’aquò d’un tòn sec :
« En soma, se siás aquí ancuei, la colpa es tieua ! Fin aüra, ieu ti planhii, mas lo ti merites pas. Lu tieus parents, au contrari, elu, aí que son da plànher. Aüra, vas veire un pauc cen qu’ai dechis per tu ! »
Avia dich aquò emb’una vosassa que la pichona s’èra messa a si refrenir.

Es sortit fòra e a fach com’aquò ai sieus suditos :
« Vautres, pilhatz lo pairòu grand, e emplissetz-lo d’aiga e pí acendetz lo fuec. Anatz a recampar lu pus bei liumes que troberetz, e pilhatz finda un sac de ris, e com’aquò alestisseretz una bòna sopa e la se mangerem toi ensems »

Qué paur qu’aguèt Rosalinda d’aver sentit li paraulas dau rei ! La realitat es que si remembrava ben toti li istòrias que li avion ja cuntat lu sieus parents : d’istòrias de sauvatges canibales que li plasion sobretot la chicha dei enfants…E ela, ancuei, per colpa dau marrit ventás, si trobava presoniera d’aquela gentalha ! Ja, se veia cueire au mitan dei ortalhas, e si plorava tot cen que podia en pensant ai sieus parents.

Au bot d’un moment, lo rei es revengut dins lo sieu cal per la venir quèrre, e ela, mesquina, si plorava totjorn. Mas tant, s’èra fach una rason, e non cerquèt manco de si defendre. Lo rei l’a chinchada :
« Ò mas la ! Pòs pas un pauc quitar de ti lamentar com’aquò ! »

E ela, mesquina, èra talament convinta d’anar a finir bèla viva dins lo pairòu que l’aiga ja bulhia en mitan de la plaça dau país, que non avia manco odorat lo bòn perfum de manjar que s’espantegava d’apertot.

E sensa li aver prestat atencion, si retrobèt assetada en un taulier, una gròssa escudela de sopa plena a ras. La frema dau rei li èra assetada d’a pè, un culher en man.
« Ò frema ! Fai manjar l’enfant, tu. E pí se non vòu manjar, laissa perdre, que nautres la mangerem. Daumatge que sigue maigra ensinda, que mangerem pauc ! »

Emb’aqueli paraulas, Rosalinda, que non avia vist lo bate d’uelh que lo rei avia fach a la frema, si metèt a engolar la sieu sopa en un lamp, e ne’n reclamèt un’autra bòla, e pí torna mai un’autra. Es la frema dau rei que li refusèt la quarta, perque non volia que li faguèsse pí mau.

E pi après, toi lu jorns, recomençavan ensinda a preparar la sopa, e Rosalinda englotissia parier tres ò quatre escudelas. Lu jorns passavan. Li setmanas e lu mes finda. Mas pensava toi lu jorns ai sieus, que de segur, la creion bèla mòrta. Coma devion èstre malurós ! E alora achapava lo magon.

E pí un jorn, lo rei la venguèt a trobar e li diguèt :
« Ò Rosalinda ! Aüra siás tornada en bòna santat, e cauria que ti posquèsses arrecampar au tieu, que n’en penses ? ».
E justament, d’azard, aquesto jorn, un preire blanc, missionari, passèt pí au país per portar ai sauvatges la Santa Paraula de Dieu. Eu, de segur, porria escriure ai parents de Rosalinda per li far assaupre d’ela, qu’èra ben viva e en bòna santat e que si porria d’aquí a pauc de temps se recampar a maion.
E lo bòn preire s’èra finda somost per acompanhar l’enfant fin a la ciutat granda dont lu avions s’envòlan per la França.

Aquò dich, aquò fach, lo jorn de s’en anar arribèt pron vito. Li calia aüra faire lu sieus adieus. Au rei d’abord, pí la sieu frema, e pí a toi lu autres sauvatges dau país, toi aquelu que la s’èran reculhida, curada, noirida e sauvada. Aquesto jorn d’aquí èra un jorn dont la jòia e la pena si chacotavan lu ments. Quitar lu sieus amics, lu sieu sauvators, d’accòrdi, mas per poder retrobar paire e maire ! Alora toi ensems si ploravan. Non si veirion pus jamai !

Après doi ò tres jorns de piroga, lo preire e l’enfant arribèron a la ciutat dei avions. Après que si siguèt ocupat de toti li formalitats, metèt la pichona Rosalinda a l’avion dai doi gròssi eliças.

La pichona faguèt ensinda lo camin a l’encontrari d’aqueu qu’avia ja fach mas esvanida e portada dau vent. Au bot d’un molon de temps, l’avion comencèt a calar. Pí lo moment de si pauvar arribèt. Un còp ferm, durbèron li pòrtas e faguèron sortir fòra Rosalinda. Ela sus lo còup veguèt e reconoissèt lu sieus parents, au mitan dei gènts. Li s’abrivèt vito en contra. Mas la paura pichona avia talament cambiat qu’a son paire e a sa maire, li cauguèt un moment per la reconoísser, mas la pilhèron a braç e alora, li avia pus de dúbit, èra ben la sieu pichona Rosalinda, que cresion mòrta despí, mas qu’èra ben viva e en bòna santat.
Ben vito, si recampèron a maion dont Rosalinda retrobèt embé plasir lu sieu juguets e la sieu cambreta d’enfant, dont li sieu tités l’asperavan.

Èran totplen urós. Mas soventi fes pensavan en aqueli gènts, d’avau en Àfrica, que li diguem sauvatges, mas qu’avion sauvat Rosalinda parier, e qu’avion permés en aquela familha de si retrobar.
E alora com’aquò an escrich doi lòngui letras : una per lo preire, per li dire granmercí de s’èstre ocupat ben-ben dau viatge de Rosalinda, e pí un’autra per lu sieus amics dau país, aquelu qu’avion rendut a Rosalinda l’apetit e la santat.

E Rosalinda, aquel’aventura acabada, non si faguèt mai pus pregar per manjar tot cen que li faía sa maire. Com’aquò venguèt una bèla jova e quora venguèt pí lo moment, si maridèt un bèl jove e ensems aguèron de bei enfants.

DLM

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *