De diménegue, vos prepauam de retrovar li cronicas anciani de l’Agachaire e, per aüra, aqueli publicadi tra lo 2005 e lo 2008 dins « La Provence – Edicion deis Aups ». Vequí aquesta setmana una compilacion dei cronicas que pareissèron au mes de març dau 2008. Òsca !
Lo mes dei fòus…
Chronique du samedi 1er mars 2008 en lenga nòsta
Se vos diso que dintrèm encuei, promier de març, dins lo mes dei fòus, es pas un ponch de vista ò un comentari politic que fau sus la situacion francesa en generau, e les eleccions venentas mai especialament…
Ei just un vièlh provèrbi provençau, pron conoissut encara de fòrça gents, que mete dins aqueste mes un pauc totei lei foliás dau monde. Aquò a l’imagi de la luna, completament fadada aqueu mes de l’an (se ditz pereu : « Fòu coma la luna de març », e tanben ambé son temps qu’es estat totjorn abòrd fantasierós, qu’un jorn vos creiriatz au printemps (s’es pas francament en plen estiu), e l’endeman au pus gròs de l’ivèrn.
L’òm ditz encara proverbialament aquí dessús : « Lo mes de març, es tantòst niva, tantòst clar ».
E aquela niva pòt èsser pron marrida : « Sovent lo mes de març, es amar… »
E quand febrier es estat tròp bèu : « Se febrier a de bèlei filhas, març les pilha… » O encara : « Febrier fai lo pecat, e març es enculpat. »
Aqueu marriditge marcenc a fenit qu’a donat naissença a un vèrbe : « marcejar », que vòu dire a pauc près : èstre marrit. Es ansin que l’òm ditz fin finala, en constatent sei degalhs : « Març marceja… »
Vos aviáu dich que parlavo pas aquí de politica. Mai se n’i a, dins una ò doas setmanas, que s’avison que per elei, març marceja, ne’n trobaràn benlèu aicí una explicacion…
Lei Sauvatèrras
Chronique du samedi 8 mars 2008 en lenga nòsta
A temps passat, totei nòstei vilas e vilagis avián son Sauvatèrra. Era una campana que l’òm fava picar per cochar l’auritge, lo tròn, e mai que mai la grela. De còps, èra pas tròp gròssa e, coma a Peiruèis, son dos dròlles, la tèsta tapada d’un borràs, que la promenavon per carrièras en la campanegent, estacada a un gròs baston.
Mai lo pus sovent, èra la pus gròssa campana de la glèisa qu’èra cargada d’aqueste travalh, e nòstei registres comunaus son clafits dei salaris que donavon au campanier per la manobrar, sovent de nuechs entièras, per cochar la mauparada.
Pron d’aqueles campanas son estadas fondudas per fargar les canons de la Revolucion, alevat aquela de Forcauquier, qu’a en mai d’aquò un pichòt nom : Maria Sauvatèrra. Lei sordats mandats per aquela òbra avián dejà davalat totei les campanas, e manjavon en cò de la Gròssa Bònafé. Aquela, que vesiá dejà totei les tròns de l’èr de Provença venir escagaçar lo terraire forcauqueirenc, aguet una idèia geniala per la sauvar. Diguet ai sordats : « Mai coma farem nautres, aicí, sensa aquela campana, per sonar lei gènts a se recampar per defendre la Republica, s’aquelei marridàs de reialistas vènon nos atacar ? » E Maria Sauvatèrra fuguet sauvada, e posquet tornar mai ritmar la vida forcauqueirenca. E se ara o fai plus, saubretz perqué la setmana que vèn…
Maria Sauvatèrra
Chronique du samedi 15 mars 2008 en lenga nòsta
La setmana passada, vos ai parlat dei Sauvatèrras, e de coma Forcauquier aviá poscut, a la Revolucion, gardar lo sieu.
Mai fauguet esperar 1803 per lo remontar a sa plaça, e que reprengue son prètz-fach. Fuguet puei refondut (les campanas se gausisson, e vènon faussas ambé lo temps) en 1939.
A l’entorn de 1980, de gròssei reparacions fuguèron fachas dins sa torre, que dins l’afaire sa mecanica s’especet. Seriá tròp lòng per n’explicar lo perqué, mai les causas restèron ansin.
Fauguet arribar au Municipi actuau per tornar faire la mecanica, remplaçar les peças gausidas e, fai quauquei setmanas, un vèspre lei Forcauqueirencs posquèron tornarmai entendre la vòtz de sa campana majora, que les obriers assajavon.
Ailàs ! Per de rasons que degun compren, nòste novèu capelan a decidit que, desenant, luega de ritmar la vida forcauqueirenca coma o fasiá, l’entendriam dos còps per ans : a Pascas e a Novè. Les parroquians aguèron bèla de li explicar qu’èra la basa dominanta d’un acòrdi perfiech en mi major, qu’èra nòsta sola campana vertadièra, en bronze (les autrei son de fèrre), qu’èra la campana de tot Forcauquier, e pas soncament aquela des toristas, rèn l’i faguet. Quand l’òm pensa que sa restauracion a costat a la Comuna 12 188 euròs, aquò la mete car, la campanejada de dos còps l’an…
Lo darrier « Pelós »
Chronique du samedi 22 mars 2008 en lenga nòsta
Aquesta setmana, la França enterrava son darrier « Pelós » de la Guèrra de 14. Se sonava Ponticelli, e èra un Italian… Dins lo temps que siam, onte « l’estrangier » ei vengut la figura de quauqu’un que fau se despachar de garçar defòra s’a rintrat, e empachar de rintrar se o vouguèsse, vaquí una bèla leiçon que nos dona l’Istòria !
E se vos disiáu que la maja part d’aquelei sordats que se son batuts per la França, entre 1914 e 1918, èron d’estrangiers ? Parlarai pas aicí dei Legionaris coma Ponticelli. Oblidarai encara mens totes aqueles tropas vengudas de nòstes Coloniás, que l’òm comença a pena de s’avisar de l’injustícia que li fuguet puei facha, toquent ses pensions de Guèrra. Encara que tot aquò comença a faire dejà pron de monde.
Mai les autres ? Quant n’i aviá au Frònt qu’èron pas « d’estrangiers dau dedins » ? Cu saup encuei que totes aqueles païsans, levats de sa tèrra de Bretanha, dau Païs Basco ò dau monde d’òc, e pereu de tant de províncias d’oïl, parlavon pas francés, mai sa lenga, còrsa ò picarda ? N’avián bensai aprés un pauc, de la lenga de París, a còps de punicions divèrsas (que sovent serián ara qualificadas de « torturas »), aquò dins lo gaire de temps qu’avián passat a l’escòla ; mai un còp dintrats, e pron lèu a l’epòca, dins lo monde dau travalh, s’èron despachats de l’oblidar…
Fuguessiam Tibetencs…
Chronique du samedi 29 mars 2008 en lenga nòsta
Lei Juecs olimpics chinés se sarron, e lei manifestacions de Lassà fan tornar prendre consciéncia a l’Occident que, fai 50 ans pasmens, la China a mes la man sus lo Tibet e, subretot, assaja de ne’n destruire la lenga e la cultura. De segur les protestacions occidentalas an jamai mancat, e lo Dalai Lamà es estat recebut mai ò mens oficialament per fòrça païs. Mai davant lo mercat chinés que les espèra, quant n’i a que l’an ignorat, ò recebut entre doas pòrtas ?
Ara, pasmens, l’ipocrisia es plus possibla. Parlem pas de « boycòt » (lo Dalai Lamà o refusa), que seriá demandar ais esportius lo coragi que ses òmes politics an pas sovent agut. Mai la solucion de refusar, per lei representants des Estats, de participar a la ceremoniá inaugurala, seriá una bèla ocasion de mostrar a la China sa desaprobacion. S’a pas comprés ela avans que, pasmens, lei revindicacions dau Dalai Lamà se pòdon acceptar, e que lo manten de la cultura tibetenca empachariá pas lo rèsta de la China de far ses afaires…
Una posicion qu’esperèm totes aicí serà aquela de nòste president. O ben l’i anarà, e aurem un còp de mai vergonha d’èstre Francés. O ben l’i anarà pas, e serà lo moment de li rapelar que l’i a pas que la China qu’empacha de pòbles de viure sa lenga e sa cultura. N’i a un autre pas luenh, e que li dién la França…