Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest diménegue (dimenge) dins « La Provence », edicion deis Aups. Per informacion, aquesta cronica comencèt, l’i a mai de vint e quatre ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca !
Cronica, dau 31 d’octòbre de 2021 en lenga nòsta per l’Agachaire
L’Araire
Aqueste trenta-un d’octòbre, se fem lo còmpte segon lo calendier revolucionari, siam au Decadí dètz de Brumaire de l’an dos-cent-trenta de la Republica, plaçat sota lo signe de l’araire, glorificat encuei.
Lòngtemps, aquela aisina fuguet lo simbèu de l’agricultura, que retrobem ansin dins de molons d’expressions, de provèrbis, devinalhas, poesias e cançons. Per exemple, de quauqu’un faguent de lònga l’anar-venir, disiam que fava l’araire, d’abòrd qu’arrivat a la cima d’un lauron, eu deviá ben s’entornar tot d’un temps. Parier quand tot anava ben, mancaviam pas d’explicar : « Quand l’araire vai ben, lo boier canta ! », tot òme, dins ses òbras, se posquent dire de boier.
De tot segur que ara lo païsan es plus, coma disiá Mistral, « lo cepon de la nacion ». Pasmens, les araires lauron totjorn, emai aguèsson cambiat de talhas e de modèles. Mai seretz benlèu estonats d’aprendre qu’en 1877 un Forcauqueirenc, Eugèni Plauchud, imaginava que, dins l’avenir, les araires aicí serián electrics, e son electricitat porgida per Durença. Adonc escriviá, en s’adreicent a ela : « E quand veirem ponchoniar l’auba, Quand lo soreu a la nuech rauba Sei vièstits e son negre mantèu, Laissarem lo lume de caire, E t’atelarem a l’araire De la bastida e dau castèu. » Li podem dire ara de profèta de l’ecologia, emai de ses primadiers…
Jean Yves ROYER