Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest diménegue (dimenge) dins « La Provence », edicion deis Aups. Per informacion, aquesta cronica comencèt, l’i a mai de vint e cinq ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca !

Cronica, dau 24 de julhet e dau 04 d’avost dau 2022 en lenga nòsta per l’Agachaire


Secaressa

Encuei, aqueu mot, es encar mai d’actualitat que gis d’anniversari istoric (alevat d’una autra secaressa passada), ò la vida de qunte sant que siegue. E aqueles que son censats far plòure, an jamai tròp monstrat son eficacitat. E de tot biais, aquela secaressa, tòca talament de monde, que manca pas de gents cresent a l’eficacitat des preguieras, fuguèsse a un sant, una santa, ò a quauqua divinitat que siegue, que devon aguer talament de trabalh per respòndre ai demandas, qu’auràn jamai lo temps de s’ocupar de nautres…

Autre temps, justament, nòstes avis vesián pas lo temps sec coma nautres, e aquò se compren. Es ansin qu’avián un provèrbi qu’afortissiá : « Lònga secada, lònga vinada ». Valent a dire qu’una lònga secaressa prometiá d’aguer fòrça vin. Disián pereu : « Per una secada, l’òm es pas pus paure ». Encar pus fòrt : podián se permetre d’assegurar que « Jamai secaressa a menat carestiá ». E Mistral aponde, en citent l’expression (que revira « la sécheresse n’amène jamais la disette », ajustent lo perqué : « parce qu’elle n’est pas générale »).

Es aquí que l’òm vei que nostei vièlhs provèrbis an de mens en mens color d’èstre, e que la saviesa de nòstes ancians, que la soma des expreriéncias li donava pron de rasons, es plus qu’un sovenir d’un temps que, sus aqueu ponch, avem pas fenit de lo regretar…

Lo jorn de la Consòuda

Continuarem esta setmana a seguir lo calendier revolucionari, que nos mete encuei, aquest an, au Sextidí sièis de Messidòr, jorn dedicat a la consòuda. Aquela es pas, maugrat la semblança dei noms, la « consoude » dau francés, mai sa « prêle des chaamps ».

De pichòt, ai agut vist ma grand ne’n ramassar, que disiá que sa tisana fasiá pissar, ce que ne’n vesiáu pas tròp la necessitat, emai per netejar lei ronhons, ce que me semblava un pauc misteriós…

Me contava que serviá pereu per netejar la terralha, e d’abòrd lo fons des pairòus ò lo cuou dei sartans. Mai jamai la veguèro utilisar per aquò : deviá èsser de son temps, quand avián ren d’autre per aquò faire.

Pus tard, ai sachut que se vendiá per pichons paquets. Li disián alora de consòudons, emai d’escurets ò d’escuretas, d’abòrd qu’èra per escurar ; e pereu de manadas d’escurets, probablament per de que ne’n ramassavon una plena man de consòuda per faire un escuret. Alevat que se siegue venduda per fais de cinc, fent una man, mai me sembla qu’èra puslèu per desenas ò dotgenas que la chabissián. De tot biais, per faire aqueles aisinas, entortilhavon sa consòuda en la recampent, avans de la faire secar.

Se la consòuda se tròba encara en venda per ses proprietats medicinalas, l’ai pas encar vista per far la terralha d’un biais ecologic. Mai deuriá pas tardar…

Jean Yves ROYER

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *