En l’article 619, vos aviavam presentat lo tèxto d’Alan PELHON « La limonada ». Emb’au « Diau malerós », Alan PELHON tracta d’una maniera umoristica de l’origina dau nom dau sieu vilatge : COARASA. Se si conoisse Alan PELHON per la sieu òbra poetica, sabem pas pron qu’a costat de l’autor ben conoissut e òme de teatre, li èra un cercaire qu’avia travalhat sus la toponimia dau sieu país e qu’avia publicat « Toponymie de COARAZE et de sa commune » edicions LO(U) Lambert (1986).
Lo Diau malerós
Aqueu diau avia jamai augut de fortuna. Despí totjorn tot avia virat de travèrs per eu. A sa naissènça semblava un bambin e cadun si demandava de dont sortia : una belessa, una maravilha. Emé una pèu blanca coma de lach, totjorn a si rire, a babilhar. Emé just doi pichini banastras e un tòc de coa. Per un diau ! Pichinet, quora anava a l’escòla dei diaus, si faia rire d’eu que non se’n valia d’èstre marrit.
Darrier a l’escòla de la marridetat. Cada sera son paire li calava una frandacion, que n’avia una fora d’audir lo magistre li dire que lo sieu enfant èra tròup brave. De segur aqueu pichon èra pas fach per faire un diau. Mas aquí, en infern èra lo solet emplec que si posquèsse trovar. E sobretot son paire testard coma un ae non si levava l’idèa de ne’n faire un diau coma lu autres valent a dire laid, marrit e furbo. Mas ren li avia fach : ne lu còups, ne lu rires, ne li furberias non l’avion cambiat. Èra totjorn brave. E aüra que començava d’aver de pels au menton e que calia pensar a pilhar un travalh èra la vergonha de sa familha e de tot l’infern.
Son paire avia ben provat de li emparar a faire rostir a pichin fuec lu gents que venion de la tèrra, a mandar de còups de pens ò de forcas dins li esquinas, a bramar dau matin au sera a putuar coma un pòrc, a caminar descauç dins lo fuec e la brasa. Non èra arribat en ren. Pròpi aquel enfant li faia faire totplen de bila. La decision èra calada : calia lo mandar sus tèrra per qu’emparre a devenir marrit, emé una pichina escòrta de sèt a uèch diaus, que l’ajuderion dins aquela òbra.
M’aquela chorma, que si veia pròpi venir de luenh, nòstre brave diau se’n es encalat sus tèrra, un pauc espaventat, mas content parrier de laissar son paire, l’infern, una vida de paur, de misèria e d’angoissa, que l’estofava dau matin au sera. Coma avia costuma d’èstre au caud, a cercat un luec de dont non faguèsse tròup frei. Es ensinda que s’es retrovat dapè de la mar a Vilafranca, un bèu matin de febrier.
Èra un país de pescadors, emé de soleu, de flors, d’aubres que donavan de fruchas. La patz banhava aqueu caire de tèrra dont non s’audia que lo cant doç de la mar e fresc dei aucèus. Nòstre diau si sentia encara mai brave que lu autres jorns. Auria augut envueia de si creire au paradís, de balar, de sautar, de cantar. Mas aquò non èra da faire per un diau.
… De brams auguèron vito fach de lo sortir dau sieu pantais : « Cau emmascar aqueu país ! Calar fuec ai barcas, a la còla, empoisonar la mar, lu peis, tot cen que viu ! Parte e non te’n retorna que quora tot aquò serà fach ! diguèt l’escòrta. Pas tròup segur d’eu, se’n anèt dau costat de riba de mar, dont lu pescadors e li fremas corduravan lu rets.
« Siáu un diau ! Devetz aver paur de ieu ! Vau v’emmascar, v’aroinar, empoisonar la mar, vi faire crepar de fam, estofar lu pichoi e… »
Non podèt acabar. Lu rires dei pescadors curbion la sieu votz. Avion pas paur. Li cridavan : « A ! A ! A ! Series pas un pauc nhòc! Un malaut de la tèsta, un paure enfant, una gròssa beveca ! » E vague de si rire.
Nòstre amic se’n tornèt vergonhós, la coa entre li cambas, la tèsta bassa. Avia perdut la premiera espròva sus tèrra. L’escòrta faguèt lo rapòrt a diau lo paire. Lo lendeman si mascarèron tant que posquèron e se’n anèron per jugar un pauc finda elu a Niça, que si debanava lo carneval. Coma cad’an lu niçards e lu gents d’alentorn festejavan sus la plaça Ròssetti. Toi èran mascarats. Cantavan, buvion. Sus de cavaus, d’òmes desfilavan, lo sabre au costat una trombeta a la boca. Quora lo diau e la sieu banda arribèron en vila vielha la fèsta esclatava dapertot. Sus lo còup una frema s’es messa a bramar : « Li es lo diau ! Li es lo diau! »
Espaventats lu gents s’escapavan en cada caire. « Non ve’n anatz ! Non ve’n anatz ! » bramava lo diau « veni per jugar, veni per jugar ». Degun l’escotava. Lo rei dei carnavaliers bramava ai òmes d’agantar lo diau que aüra s’escapava dau costat de la plaça Garibaldi, e se’n montava en seguent Palhon. Au calabrun arribèron en un villatge sus una còla. Sassis s’assetèron.
Lo diau s’èra assetat sus un barri, la sieu coa que pendia, la lenga seca, lu uelhs roges, e provava de repilhar lo buf. Es alora que lo rei dei carnavaliers es arribat, e d’un còup de sabre li a copat la coa a ras. Despí aqueu jorn pareisse que lo vilatge si sòna « COARASA », en tant lo nòstre diau se’n es anat si derocar que n’avia una gròssa forassa de la tèrra coma de l’infern.
Alan PELHON (Coma una mùsica) 1989