S’avesinant de la fin de l’istòria. Vaquí lo sesen e avant darnier episòde dau cònte d’Andrieu GOYOT, que mercejant encara un còp per son bèu present.

Lo pastre sei fedas e sei cans

sesena partida…
Despiei doas setmanas, un marrit temps de fin d’auton s’èra establit e cadun, bèstia ò òme, sentiá venir lo temps de tornar calar. De nius gris jaunastre defilavan, fòrça lents, e tapavan lo cèu pendent de jornadas entieras, butassats per un vent leugier que se refrescava pauc a cha pauc. Pasmens, ren fasiá pas projectar un desmontanhatge a la despachada.

Un matin, desrevelhat d’ora d’ora per de japars excitats, de brams e de belaments lanhós, Ludò se leva de cocha. Duerbent la pòrta, rèsta atupit davant una lusor blava. Tot d’una, sensa que ren, ni lo cèu, ni l’actitud de l’aver l’aguèsse marcat, en quauqueis oras de la nuech, tot a l’entorn, una veraia avalanca de nèu a tapat totei lei detalhs dau sòu sota una espectaclosa espessor blanca.
Espantat, Ludò devista aperaqui la mitat de sei motons recampats pròche la cabana e, a la lèsta, lei còmpta. Tanlèu vestit, tanlèu sortit, se dirige vèrs lo pargue onte, la velha, de sera, leis a embarrats coma de costuma.

Vei tanlèu qu’un aubre desracinat per lo pès de la nèu a escrachat la clausura. Per còp d’astre, deguna dei sieunei bèstias es pas estada sospressa per la sieu casuda. Au revenge, li fau sensa retard, retrobar aquelei que mancan. Se ronsa, gafolha ambé malei penas, s’enfonsa fins ai genolhs, trabuca e, s’agantant ai lecas caladas sota sei pès, s’estramaça de còps que i a dins lo jaç mòl.

Urós, apercebe subran una escarradona deis dispareissudas, assostadas sota un mèuse que sei brancas subrecargadas rasan lo sòu. Un pauc mai luench, lei dindaments de sei sonalhas li ne’n fan remarcar un centenau, amassadas sota una tosca d’aubres. Enfin, à l’auba, un semblant de jorn se levant, guidat per sei piadas fonsas, pica encara sus quauqueis unas, isoladas, tremolantas, a mand de defalhir, ò agropadas, serradas leis unas còntra leis autras per luchar còntra lo freg. Fin finala, maugrat d’esfòrç desesperats, còrferit, deu abandonar doas esmarradas. Rejonheràn bessai l’aver d’esperelei.

Abriva ara leis escapadas, ajudant aquela que, tombada, tarde de s’auçar, se carga sus leis espatlas una autra qu’es a non plus e, aclapat eu tanben, capita de tornar a l’abric. Ailàs, es tròp tard dins la jornada per cercar de calar devèrs la valada. Es pasmens indispensable. D’efièch, se fondrà pas de lòngtemps la nèu, la color dau cèu presatgiant pas lo retorn dau soleu. De matin, d’ora d’ora, s’encaminaràn per davalar. Per ara, cau que Ludò s’ocupe dei bèstias mens galhardas qu’an patit lo freg. Li lei fau fretar de temps ambé d’òli. Aquò fach, maugrat son lassitge, aprepara la partença e tòrna metre, mau que mau, la cabana en òrdre.

Tant coma previst, es encara nuech qu’embasta lei saumas e lo jorn encara luenh quand dona lo sinhau de faire avans vèrs l’avau. Son lei bocs que, aquest còp, fan lei menaires de tèsta, lei mai joves seguent lo gròs banarut. D’aquesta passa, aqueu d’aquí es lo meilhor guida que siègue. Darrier elei, totei se pòdon enregar sensa córrer lo mendre dangier. L’aver s’estira en una lònga renguiera silenciosa onte s’intercalan Lo Bèu e Lobet.

Maugrat seis esfòrç, ni Ludò ni lei cans pervènon pas de li butar un pauc d’afogament per cochar la caminada. Enfin, après d’oras d’encanhament, sòrton dau linçòu qu’amenaçava de lei recurbir, mai son tant alassats que pòdon pas contuniar. Deuràn passar la nuech a la serena, sensa ges d’aparament. Es obligat de se resignar lo Ludò. Encara gaug que siegue pas de manca lo bòsc mòrt ! Tot a l’entorn dei bèstias rambladas e agromelidas, n’en pòu dispausar de molons qu’abranda e, de tota la nuech, alimenta lei fuecs. Finís que poncheje l’auba e, sens esperar, s’endralhan mai.

Tot de lòng de l’estirada, leis afamats s’arrèstan d’aicí, d’ailà per rosigar e, quand arriban, es ja espessa l’escuritat.

Lei motons abrigats dins l’enclaus, apasturats e son estament verificat, Ludò es pas malurós de tròp de la fin d’aquela desaventura. Dona de beure e de manjar a sei cans, engolís un recapte e s’escranca sus sa jaça. Se pòu pas defendre de pensar ai doas fedas laissadas ailamont e de plánher son sòrt.

Restan tres jorns a se pausar e, coma lo temps amenaça de lònga, li fau rejónher la valada.

Èra pas tròp lèu ! Subran, a la comencença de novembre, subrevèn un ivèrn precòç e rigorós que s’anoncia coma aqueu dau sègle.

Lo temps es destimborlat, que lo monde te coneguèron pas aquò. Ludò, per quant an eu, veguèt pas jamai lei montanhas environantas tant ennevassadas. Leis estacions d’espòrts d’ivèrn se planhián cada an que li defautava « l’aur blanc ». Se lanhan ara que poscan pas fonccionar leis installacions submergidas per un amolonatge qu’es pas de crèire. Un soleu esbrilhaudant e un èr glaciau sègon cada nevejada e ansin se debanan de setmanas.

Esto còp, se porriá crèire qu’es venguda la fin dau monde. La nèu a floquejat tot lo jorn e tota la nuech passats. Tornat lo matin, lo vilatge se taisa e ren bruseja pas. Leis ostaus entremesclats s’acaptan, agromelits sota una lorda coifa esbleugissenta. Lo soleu lusent dins lo cèu d’un blu crud capita pas de reviscolar leis estatjants que s’embarran au sieu. Te fa pasmens gisclar a bòudre, dei milions de cristaus, d’esbrilhaudantei garbas de lume irisat que balhan un èr de fèsta an aqueu desèrt gelat. Fa un freg que ne’n tombariá la coa dei cans s’aquelei se risquèsson defòra.

Dins lo tantòst d’aquesta velha de Nadau, d’escacanhs estofats, d’acipadas de terralha, de botilhas e de veires restontisson. D’alefranteis odors de carn rostida e de pastissariá s’escampan : s’alestís lo ressopet.

Maugrat lo freg de lop, lo curat e la comuna decidèron de mantenir la tradicion dau belèm viu. Coma cada an, installèron un estable sota lo vaste pòrge de la gleisa. Tanben, aprofichant lo temps, cadun desneva davant sa pòrta. Quauqueis emplegats de la comuna ò volontaris cavan, retalhant a còps d’espessei paladas, un draiòu estrech e prefond au mitan dei carrieras ensebelidas. T’amolonan, tant auts coma d’òmes, de neviers que li faudrà un brave temps per se fondre. Au mens, podràn lo monde caminar dins lo vilatjon.

D’en pertot, beluguejan fòrça garlandas cluquejantas tesadas entre leis ostaus. Ai vitras dei fenèstras, lo gèu a dessenhat de fadiers arabescs de gelibre. Fa pas mestier, adonc, d’ajustar d’autrei motius decoratius.

Es negra nuech. En cò d’unei, a començat la fèsta e resclantisson rires e cançons. Lei mai joines son ja coucats e pantaisan a l’endeman. Tot d’una, lei campanas trinhonan per cridar lei fidèus. Per totei lei rotas que menan au vilatge e desen-combradas per lo cocha-nèu se vèi de faissons de lampas electricas ò lei pallei lusors tremolantas de pegons flamejants. Estaponats dins de vestits cauds, son lei cresents e lei curiós que se fan lume, en marcha per anar assistir a la messa de miejanuech, se cochant per pas èstre tardiers. T’an tot bèu just franquit lo pònt que sauta la ribiera, au debàs dau vilatge, que totei devon longar lo jaç de Ludò. Ludò, aqueu maucorós, aqueu mau-educat que lo monde coma se deu lo te reconoisson e lo te saludan a pena, de costuma, de paur de s’escruvelhar lei labras, lo li fauguèt ben convidar. T’es pas jamai agut arribat de veire un belèm sensa pastre e sens aver. E estent que leis autrei bergiers dau canton restan tant luenh que podián pas venir…

Dau temps qu’un grop passa, lei cadèts dei flòcs adornats de ribans sòrton, esgaiats de sonalhas dau timbre clar e leugier, seguits per quauquei fedas netejadas,
blanquinetas, penchenadas, redondas. Precedit per sei dos  » cans  » e portant en travèrs deis espatlas son anhèu lo mai bèu, naissut de pas gaire, Ludò arriba enfin.

Leis abituats dau vilatge lo te devistèron pas jamai ansin : la cabeladura lònga, blocada mai sopla, neta e talhada, la cara rasada de fresc. A coifat un capèu dau bòrd larg larg, cargat una ampla capa, negres l’un e l’autra, coma nòus, s’es envoutat lo còl amb una cherpa, blanca qu’es pas de crèire, pendent davant e darrier, e a cauçat de bordequins graissats, descrassats coma jamai, subremontats de guètas de pèu de moton nòvas.

Lo Bèu es una brava bèstia, enfin una bèstia que se saup tenir quand promena au mitan de la fòga. Dins la montanha, passa per una bruta espessa, mai au vilatge, a d’educacion. E puei, dins lo canton, cadun lo conoisse.
Per Lobet, son pas, de verai, de figas de la meteissa banasta. Lo monde l’an pas vist sovent, l’estiman pas gaire e ressenton una fòrta desfisança a regard d’eu.

E puei, o cau avoar, cada còp que sòrte, se capita que rescontre un can flancat dau sieu mèstre, tant gròs que siguèsse, aquest nèci d’animau comença de raunhar, lo peu drech sus l’esquina, leis aurelhas coucadas sus la tèsta, la coa coma pegada entre lei cambas e s’alunha au pus lèu, tirassant l’òme e rasclant lo sòu. S’es un d’aquestei chinets, tot bèu just un garri, un can de frema, que lo te pòs tenir dins la pòcha, gita subran de quieus coma se siguèsses a l’espelhar, fins que se posquèsse refugiar dins lei braç de la sieu mestressa.

Andrieu GOYOT

(seguirà…)

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *