Amics occitans, la cronica Ribon-Ribanha d’ancuei, titrada « La luneta» v’es prepauada da Joan-Pèire BAQUIE president onorari de l’IEO-06.
Asperam tanben lu vòstres escrichs per li cronicas futuri, que sigon racòntes dau passat ò dau quotidian, articles jornalistics, galejadas, poesias, cançons, scenetas de teatre, bandas dessenhadi…
a l’adreça : ribonribanha@yahoo.fr
« La garderem ribon-ribanha, nòsta rebèla lenga d’Òc !
La luneta.
Pèire e Marieta s’èran maridats au mes de junh dau 1946 au sortir de la segonda guèrra mondiala. Eran pas gaire rics qu’avian perdut lo sieu travalh en la vila de Niça. Pasmens, lu parents de Marieta avian laissat a la sieu filha un ben en eritatge, dau costat de Rocabilhera.
Lu nòvis decidèron de l’i anar viure. S’installèron coma posquèron en la sieu novèla maion. Pèire cambièt doi-tres tèules rots dau cubert, Marieta espossèt lu mòbles pi totai doi donèron lo blanc au plafon e sus li parets. Acabèron per lo comun dont metèron una pintura blu, la luneta dau cagador compresa.
De nuech, Marieta s’aucèt per un besonh pressant, per escampar d’aiga per èstre mai precís. Quora la nòvia vorguèt si recampar au liech si podia pas plus despegar. Mandèt una chamada a Pèire que venguèt au sieu secors sus lo còup. L’espós tirava d’avant en arrier, d’un costat e de l’autre. Ren li faía, Marieta èra sempre pegada a la luneta coma una arapeda (1) sus lu rocàs d’en Palhòla (2). Finalament Pèire decidèt de desvissar la luneta e d’anar trovar lo metge dau país.
Pèire metèt un mantèu sus li espatlas de Marieta e totai doi anèron plan-plan, coma lo podètz pensar, a cò dau metge de familha que durmia ja.
- – Que besonh vos mena a mi venir desvelhar a mieja nuech passada ? diguèt lo metge.
Pèire que non trovava lu mòts per explicar la situacion, s’avesinèt de Marieta, levèt lo mantèu e mostrèt au metge cen que l’avia costrech a si desplaçar d’urgença de nuech.
- – Per un bèu cuòu es un bèu cuòu, respondèt lo metge, mas que besonh de lo faire enquadrar ?
Joan-Pèire BAQUIÉ lo 7 de genolher dau 2025
D‘après un cònte tradicional faceciós.
- (1) Français : Patelle.
- (2) Plàia de Niça.

Crédit fòto : Jpchevreau
La lunette.
Pierre et Mariette s’étaient mariés au mois de juin 1946 au sortir de la segonda guerre mondiale. Ils n’étaient riches, ils avaient perdut leur travail à Nice. Cependant, les parents de Mariette avaient laissé a leur fille un bien en héritage, du côté de Roquebillière.
Les nouveaux mariés décidèrent d’aller y vivre. Ils s’installèrent comme ils purent dans leur nouvelle maison. Pierre changea deux-troix tuiles cassées du toit, Mariette épousseta les meubles puis tous deux donnèrent un coup de blanc au plafond e sur les parois. Ils terminèrent par le cabinet de toilette et mirent une peinture bleue, y compris la lunette du cabinet.
Pendant la nuit, Mariette se leva pour assouvir un besoin pressant, pour uriner afin d’être plus précis. Lorsque la nouvelle mariée voulut retourner se coucher elle ne put plus se décoller. Elle appela Pierre qui vint à son secours immédiatement. L’époux tirait d’avant en arrière, d’un côté et de l’autre. Rien n’y faisait, Mariette était toujours collée à la lunette comme une patelle sur les rochers de la Paillole. Finalement Pierre décida de dévisser la lunette et d’aller voir le médecin du village.
Pierre mit un manteau sur les épaules de Mariette et tous deux allèrent tout doucement, comme vous pouvez le penser, chez leur médecin de famille qui dormait déjà.
- Quel besoin vous pousse à venir me réveiller à minuit passée ? dit le médecin.
Pierre qui ne trouvait pas ses mots pour expliquer la situation, s’approcha de Mariette, ôta lo manteau et montra au médecin ce qui l’avait obligé à se déplacer en urgence la nuit.
- Ah ! pour un beau cul, c’est un beau cul, répondit le médecin, mais pour quel besoin l’avez-vous fait encadrer ?
D‘après un conte traditionnel facétieux.
Aquela istòria de cuou me fai pensar a una autra, mai vertadiera aquesta.
Me la contet lo Rogier Bizòt, de Lardièrs, fai totara un quart de sègle.
Una annada, ambé lo Polita (Aubergier), èron a faire sabo plus quunte travalh de maçonariá dins la cròta de « Clarence », un magasin a l’angle de la plaça dau Borguet e d’aquela de Fontauris, un endrech pron passatgier de Forcauquier.
Aquela cròta preniá un pauc d’èr e de jorn per un espirau, a ras dau trepador. D’aquí, vesián passar lo monde, e regardavon mai que mai lei fremas, qu’espichavon de per dessota, e comentavon l’espectacle.
A un moment ne’n passa una qu’aviá un brave tafanari, mai de cambas pas tròp polidas. Lo Polita li venguet : « Aquela, ditz, en changent lei manelhas, tant lo cuou podriá encar servir… »
Aquela pi ! Un bòn vivent aqueu Polita. La tieu istòria mi remanda a la cançon poetica d’Alan Souchon : « Lu garçons an lu uelhs que luson, per un juec de menchon, veire sota li gonèlas dei filhas…. Eli sabon, que sus tèrra li soleti cau(s)as que viran son li raubas laugieri ».
N’auriáu ben d’autres a dire dau Polita, emai de sa sòrre !
N’aviáu contat una dins « Les Temps passats » :
XXXVI
Lo Polita èra anat en cò dau perruquier
que li aviá tròp rasclat de pròchi la codena.
– Lo còu me coie, ditz mon Polita que rena.
– Fau vos passar d’arcòl, son gendre li faguet.
Quauquei minutas après, Polita se’n tornet ;
sentiá lo pastagàs, mon amic, qu’entronava !
– Avètz begut, pepet ? – De la vida ! Jamai…
– Sentètz puei lo pastís, pasmens. Coma aquò vai ?
– Te dieu qu’ai ren begut. Me gonfles a la fin !
Siáu pron vièlh per sacher ce qu’ai dins lo topin…
– Bota, es pas un pecat : podètz ben me lo dire.
– Mai siás tu que m’as dich de me passar dessús
lo còu que me ponhiá d’arcòl quauque peçuc.
Ei d’arcòl lo pastís, pasmens, coma que vire !…
Tot aquò mi semblan d’istòrias d’un autre monde, pasmens deuguèron existre de gents ensinda !
Que belessa !
Vagou fa a revirada en mentounasc perqué m’apieijhe tant
Siáu content que t’ague plusut. La sinergia tra la SAHM e l’IEO 06 si persegue. Bòna revirada !
De tot segur que les olas e les pinhatas an lo meme fons e lei manelhas parieras, tant a Menton coma a Forcauquier…
Cadun saup qu’es en li vielhi pinhatas que si fan li sopas milhors tant a Forcauquier coma a Mentan.
Parlaves « d’istòrias d’un autre monde, pasmens deuguèron existre de gents ensinda ! »
Ieu n’ai conoissut mai que d’un, e n’ai agut contat de dires sieus. Vaquí lo pus bèu de sa sòrre :
XXXVII
La sòrre dau Polita èra per toi « l’Agaça ».
Sabo pas tròp perqué l’aviá aqueu faus-nom ;
mai en li repensent, bota, li anava pron,
tot de negre vestida, ambé sa talha bassa…
Per posquer mantenir sa pichòta vidassa
li faliá tres còps ren. S’èra de cambajon
l’i vesiatz au travèrs. Crompava un uou, un pom…
la mitat d’una toma èra pron per sa biaça.
Un jorn a la Palmer demanda d’ananàs.
– Es aquò que volètz ?… – Vò, que vau d’aqueu pas
lei metre au cementèri, aquelei bèlei maças.
Mon paure Celestin ! Li agradarà, sabètz ?
(e mai me reprendriá s’aviá sachut lo pretz)
dins son vivent, amava tant les plantas grassas…
A prepaus d’agaças èra lo nom d’ostau e de joinessa de ma maigrana : Ayasse, varianta en lo 04 d’agaça. Era naissuda a la Mota dau Caire en una campanha que li dion « Lo Brasc ». Per autre en li valadas occitani d’Itàlia ai conoissut una frema que quora venia dau comestible, crompava un pèrsegue/pèssegue, la mitan d’un toscan (cigaro ponchut dei doi costats) que ma tanta, la tabaquina, partissia per mitan. Era paura e avia per nom Marianeta, mi volia ben e parier a mon fraire. Avia ren mas mi regalava sempre quauqui notz dau sieu noguier.