Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest diménegue (dimenge) dins “La Provence”, edicion deis Aups. Per informacion, aquesta cronica comencèt, l’i a mai de vint e sèt ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca ! Cronica dau 26 de genoier de 2025 en lenga nòsta per l’Agachaire

Istòria de ma Crècha (7)

Lei dos pus bèus ostaus de ma crècha, fuguèron la campanha e la
glèisa. Pus complicats, se degalhèron fòrça ambé lo temps, e l’i a
gaire que la glèisa qu’ai agut un pauc restaurada.
Sei veiriaus transparents, fachs amb una mena de papier qu’exista
plus despuei lòngtemps, les ai remplaçats amb un papier ont ai
dessenhat de crosieras en lausanges, mai fau un lume dedins per
que venguèsson un pauc trasparents. Manco jamai de lo metre… Sa
campana èra talhada dins de siure, daurat, e lo matau èra una
vièlha espingla de capèu, que s’acabava en faussa pèrla, que li
aviam tancat dessota. Mai aquí li ai trobat un jorn una campaneta
vertadiera, que fai puei pas tròp mau. La crotz dau clochier èra una
crotz de chipelet, que sabo plus onte passet, e que n’ai fach una
ambé de fieu d’aram. E lo portau, que se durbiá de sei dos batants,
l’ai remplaçat per una fotò de pòrta que se durbirà jamai.
Ei la campanha qu’a lo mai perdut d’elements, que rèsta plus ren de
ses pòrtas, ni de ses escaliers que montavon au balcon dau
promier. Fau dire qu’aqueles pòrtas èron estadas totes pegadas de
dedins ambé d’esparadrap… Segur que se podián durbir, mai lo
jorn que l’esparadrap tombet, gardèro la pòrta en pensent la tornar
metre un jorn, mai bota… Urosament, lei fenèstras an encara totei
gardat sei ridèus, que ma maire li aviá fachs…
(De seguir)

Jean Yves ROYER

2 thoughts on “CRONICA DE L’AGACHAIRE

  1. Lu mieus santons mi vènon pas de familha. Mi faguèri lo presepi a flor e a mesura. L’enriquissèri an après an d’un ò doi personatges crompats a cò de Jouve a s’Ais. Mercé JIR per li tieu crònicas setmanieri.

  2. Dins les Trenta gloriosas mei gents (que dins la familha degun avián jamai agut un ostau sieu), capitèron de se faire bastir una villà e, a la fin, de crompar l’ostau vièlh en vila ont avián son magasin (qu’a la debuta les proprietaris volián pas vendre). Mai ieu istèro dins l’ostau vièlh, e ma crèche pereu (onte siam encara encuei). Mai coma ma maire se vesiá pas privada d’una crècha a son ostau, ni ieu me desseparar de la mieuna, li crompèro de santons de Jouve, chausits per una bòna rason (en mai que siegon pron bèus) : an totei de tèstas de joves (sabo pas s’es estat en rapòrt ambé lo nom de son santonier). E jusque lei vièlhs, son de jovents de la barba e des peus gris. Mentre fòrça santons (e quasiment totei lei santons vestits) donon d’èr a de pensionaris d’EHPAD mascarats…
    E ara que mei gents an passat, e qu’ai degut vendre sa villà, aquelei santons de Jouve son anats crèisser la crècha d’una familha amiga onte, despuei un quart de sègle, fem ensems lo revelhon calendau. E aquí les tòrno veire cada annada, ambé tot plen d’autres collègas de sa familha…

Laisser un commentaire

Votre adresse e-mail ne sera pas publiée. Les champs obligatoires sont indiqués avec *