Vaquí la cronica setmanièra de l’Agachaire d’aquest dissabta dins « La Provence », edicion deis Aups.
Per informacion, aquesta cronica comencèt, li a mai de dotze ans, lo 8 de junh de 1997. Òsca !
Chronique pour ce samedi 6 mars 2010 en lenga nòsta.
Lo Jorn de l’Espinarc
Per l’Agachaire
Tornarem encuei au calendier revolucionari. L’i siam lo Sextidí 16 de Ventòsa, e se devèm de celebrar l’espinarc.
Aquí, de tot segur que vau faire cridar totes aqueles qu’an gardat d’aqueu lieume ren que de sovenirs de cantinas… E fau dire qu’ai agut vist ieu pereu au collègi, au restaurant universitari, ò a l’armada, de platàs d’espinarcs qu’aurián poscut me ne’n levar l’enveja jusqu’à la fin de mei jorns. La veso encara aquela bolhaca, pus marronassa que verda, onte de còps avián samenat de mitats d’uous durs, que de tant qu’avián cuech, èron elei dejà verds avans que les aguèsson plantats dins lo tian…
E pasmens ! Una bòna salada de pichòts espinarcs jovenets tot crus, ò d’espinarcs en brancas just cuechs a la vapor amb un morcèu de burre dedins, ò alora ben esquichats e adobats en aumeleta : aquò òc qu’ei bòn !…
Mai l’i cerquetz pas lo fèrre per aguer lei braç de Popèia ! Aquò ei just una legenda. Dins les annadas 1890, la secretària d’un cercaire american faguet una deca que multipliquet per dètz la quantitat de fèrre d’aquela planta. Lo temps que se fague corregir, mai de quaranta ans après, Popèia èra naissut e, sus aqueu crèire, l’i preniá sa fòrça ! Mai bota, s’aquò ne’n fai manjar ais pichòts…